Les llagostes

Recordo el primer cop que vaig veure l’Olivia  darrere la caixa registradora. Duia posat l’uniforme i s’havia recollit els cabells rinxolats amb un parell de  passadors de color fúcsia. Durant tota la jornada no va deixar de bellugar-se i de somriure, com si en lloc d'una empleada fos una nena jugant a les botigues.  

Uns dies abans l’encarregada ens havia explicat que l’havien contractada  per reforçar la plantilla durant les festes de nadal i ens havia demanat que l’ajudéssim en tot el que calgués, ja que feia poc temps que vivia a Catalunya i  no entenia  massa bé l’idioma.

Potser per deferència vers l’encarregada o perquè la nova companya ja començava a fer-me el pes, vaig decidir no perdre-la de vista en cap moment. Li vaig ensenyar el funcionament de la caixa registradora, li vaig mostrar com col·locar els productes dels congeladors i com organitzar les caixes dins del magatzem. Sempre em recompensava amb un ample somriure ja que, de català, en sabia ben poc.

Un vespre una senyora que vestia una roba molt elegant va comprar set mitges llagostes envasades per l’àpat de Nadal.  Com que era un producte car i amb poca requesta l’Olivia no recordava quin codi havia d’introduir i, en comptes de consultar el manual de caixa, va creure més senzill demanar-m’ho a mi, que en aquells moments estava atrafegat omplint la nevera dels pastissos.

Quan vaig sentir que la clienta, amb males formes, li exigia de parlar amb l’encarregada vaig adonar-me que no li havia indicat el codi de la mitja llagosta sinó, per equivocació, el de la llagosta sencera.  La senyora no semblava disposada a deixar-ho passar així com així. Va acusar l’Olivia de lladre i va retreure a l’encarregada que hagués llogat una negra morta de gana per fer de caixera.

 L’Olivia va aguantar l’esbroncada de manera estoica, sense moure ni un dit, però quan vam quedar-nos sols va arrancar a plorar. No va servir de res que l’encarregada li assegurés que no la despatxaria ni que jo jurés i perjurés que l'error havia estat meu. Ella només plorava i deia que volia tornar a Guinea.

Fa dos anys que estem junts i encara treballem a la botiga de congelats. L’Olivia continua atenent la caixa però ja no es comporta ni somriu com abans de l’incident de les llagostes sinó que es conforma a complir com una persona adulta.  

Quan la miro em pregunto com hauria pogut ser si aquell vespre jo no hagués estat tan capficat omplint la nevera de pastissos i l'Olivia no s’hagués hagut d’encarar tan aviat al drama del racisme.