divendres, 17 de maig del 2013

Psicosomni - Relats Conjunts

* 4a aportació a Relats Conjunts



M.C. Escher, Relativitat, 1953


 
-          Miri doctor, li seré franc. Ha sigut un somni tan vívid que ni recordo en quin moment m’he despertat
-          Continuï, si us plau
-          M’he vestit, m’he pres el cafè i he caminat fins a la parada de l’autobús de la Plaça Catalunya
-          Continuï
-          He arribat al seu portal i he premut el timbre. M’he obert la seva secretaria.
-          Prossegueixi
-          De sobte m’he trobat dins d’una habitació espectacular. Hi havia escales que giraven cap a bandes diferents, homenets prims caminant per tot arreu, passeres de cap per vall ...
-          I què li sembla que significa?
-          Perdoni però el psiquiatre és vostè, per això li pago una fortuna cada setmana
-          Ja vam parlar de les normes de la teràpia
-          Molt bé, molt bé. Crec que l’habitació és un reflex de com em sento per dins.
-          Continuï
-          Des que la dona va morir no sé per on navego. Vull plorar-la però també vull oblidar aquests mesos tan durs i tornar a començar
 
-          I què més?
-          Suposo que em sento culpable
-          Prossegueixi
-          Al final em farà perdre la paciència
-          Senyor Vila, coneix ...
-          Sí, sí, les normes. Però és que no m’ajuda gens
-          Si ho desitja podem continuar dilluns vinent
-          Serà millor, sí
-          Doncs per avui ja estem. Quan surti vagi amb compte amb l’esvoranc
-          Com diu?
-          L’aviso perquè ja he perdut tres pacients, així
-          Perdoni però ...
-          La teràpia ha acabat abans d’hora. Fins d’aquí 13 minuts no està previst que passi l’escala, però pot esperar-la assegut a l’ampit de la finestra vertical. Fins la propera setmana, senyor Vila.






 






 
                

23 comentaris:

  1. una consulta de bojos....mai millor dit. Molt bona aportació, m'agrada

    ResponElimina
  2. Perdona, potser no ho he llegit bé. Això era un psiquiatre, o un psiquiàtric?? Amb teràpies així acabes pitjor del que estaves!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. També podria ser un psiquiàtric, sí, bona idea

      Elimina
  3. Genial! Tot forma part de la mateixa bogeria, que sembla no tenir principi ni final.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Suposo que la bogeria deu ser això. Gràcies Sícoris

      Elimina
  4. Respostes
    1. Sí, de bojos. És curiós com a molts ens ha inspirat el mateix

      Elimina
  5. Ha acabat pitjor el metge que el pacient, haha! Hi has donat una bona perspectiva, Loreto :)

    ResponElimina
    Respostes
    1. És que per psicoanalitzar t'han d'haver psicoanalitzat. Per això deuen acabar així, els pobres

      Elimina
  6. Carai... haver-se d'esperar a cal psiquiatre a que posin l'escala de sortida no va bé...

    M'ha agradat molt!

    ResponElimina
    Respostes
    1. A menys que no formi part de la teràpia. Gràcies Cantireta!

      Elimina
  7. Ja em diràs qui es pot arreglar amb una teràpia així, és per tornar-se boig de veritat!
    Molt ben escrit!

    ResponElimina
  8. La veritat és que sí. Gràcies Marion!

    ResponElimina
  9. Mai m'han agradat aquestes experìències d'anar a un restaurant i fer-te tu mateix el sopar. Així qualsevol pot ser cuiner.
    Aquest manicomi m'ha agradat!!!

    ResponElimina
  10. Tota una "bogeria" de metge ...mai millor dit ni explicat !!
    Enhorabona !!

    ResponElimina
  11. No sé com està el metge, però em fa l'efecte que és un bon negociant i té ben captats els pacients, que a sobre li fan la feina.

    ResponElimina
  12. Quina imaginació!
    I quines penques el psiquiatra amb les normes de la teràpia. Per tirar-lo a ell escales avall.

    ResponElimina
  13. Vols dir que aquest home no era una pacient camuflat de psiquiatre??
    Molt bo!! :)

    Aferradetes!

    ResponElimina
  14. Molt bon relat, Loreto, una mica de bojos, però ben real, la bogeria que portem a sobre.

    ResponElimina