La borrascada

En Ferran no s’havia acabat el gin-tònic quan el capità va anunciar per megafonia que, a causa de la borrascada que els assetjava, era imprescindible disminuir la marxa del transatlàntic, fet que comportaria un retràs en l’hora d’arribada d’uns quaranta minuts com a mínim.

Va buidar el vas d’una glopada, va deixar un bitllet de vint euros damunt de la barra i va pujar de dos en dos els graons de l’escala que conduïa fins a la seva habitació.

Va flairar-se les aixelles, va arreglar-se el coll de la camisa i va introduir la clau dins  la ranura.

- Verònica, prepara el xampany. Hem d'aprofitar-ho - va cridar des de l'entrada

No havien transcorregut ni deu minuts que en Ferran va sortir i va dirigir-se a pas ràpid cap a la cabina del capità, a qui va trobar parlant pel mòbil. Sense dir res, li va desenganxar l'aparell de l’orella, va prémer la tecla de finalitzar trucada i li va retornar. El capità va deixar-lo damunt la taula, sense deixar de mirar en Ferran amb posat amenaçador. “Quin problema té?”

Quan en Ferran va sortir de la cabina duia tres cents euros menys dins la cartera i el vaixell començava a recuperar velocitat.

Mitja hora abans, Verònica, ajaguda damunt del llit, blanca com el paper, l’hi havia donat un ultimàtum:

- Porta'm al port com sigui o prepara't per dormir sol

* Inspirat en el relat de James Salter "Cometa", dins La última noche