Improvisem?

Fa uns dies, un company de feina que es dedica professionalment a fer monòlegs m’explicava que, abans de pujar als escenaris, va estar-se tot un any estudiant la tècnica a una escola de Barcelona.

Sembla que, per ser monologuista, no n’hi ha prou a recitar un guió amb certa gràcia S’ha de planificar minuciosament l’actuació, tenir tots els aspectes lligats i fins i tot disposar de “plans B” per si fallen els principals. Per que tot això rutlli, a més, és imprescindible que la posada en escena sembli un senzill exercici d’improvisació.

A l’oficina els cafès de capsules costen 50 cèntims i gairebé tots en prenem un al dia com a mínim. Al començament cadascú és pagava el seu però, a mesura que ens anàvem acostumant a la nova rutina cafetera, vam començar a convidar-nos els uns als altres, allò de “avui pago jo i demà, tu”. 

Doncs bé, com que, tot i que seria molt més pràctic, ningú no vol establir un sistema de torns perquè es perdria l’espontaneïtat del fet de convidar, pot succeir que dos o, fins i tot, tres persones paguin els cafès d’un mateix dia sense adonar-se’n.

Per fortuna, hi ha bona voluntat i ningú no pren ni un cafè sense pagar-lo -o sense tenir la certesa que ho ha fet algú abans-.  Per tant, aquest descontrol s’ha traduït en un superàvit a la caixa que ens ha servit, entre d’altres coses, per fer sopars i comprar xocolatines, filtres de cafetera i fins una nevera per guardar les carmanyoles.

Trobo que, tant a l’escenari com a la vida, molts triem el control i la seguretat, però ens agrada disfressar-lo d’improvisació.