Ortografia

Com que vaig néixer quan el dictador feia mesos que era al sot vaig escapar-me pels pèls de l’adoctrinament que van patir els alumnes catalans durant més de trenta anys. Al contrari que ells, els nois i noies de la meva generació vam poder escollir entre  religió o ètica. Això sí, en cas de decantar-nos per religió, l'encarregat d'impartir-la  havia de ser el mossèn del poble.

En funció de la simpatia envers el professor d'ètica vaig anar alternant les dues matèries (ambdues mal anomenades “maries” per la poca dificultat que comportaven). La veritat és que no recordo massa ni l'una ni l'altra, per tant dedueixo que no devien fer-me ni fred ni calor (seria injusta si afirmés que mossèn Lluís va infringir-nos pors innecessàries. Més aviat va limitar-se a complir la llei del mínim esforç, fet que representa una pèrdua de temps però no implica mals majors).

Una de les poques coses que recordo és que ens demanava que en comptes d’escriure déu, escrivíssim Déu. Allò important, deia, calia remarcar-ho amb majúscules.

Sembla mentida que, d’entre tot el que devia explicar-nos, me’n recordi precisament d’aquest detall, que té poc a veure amb la religió i molt amb el llenguatge. Es veu que, en aquella època, els meus interessos ja miraven cap a una altra banda.

Malgrat que no parla del mateix, el poeta Amadeu Vidal Bonafont ens ho explica molt millor: 

Ortografia

Encara que soni cursi,

Forçat, grandiloqüent

L’Amor s’escriu sempre

amb majúscula.

Recorda-ho de cara

als dictats de l’escola

Si alguna mestra t’ho encercla amb vermell

i et descompta mig punt

no pateixis:

no parleu del mateix

Amadeu Vidal i Bonafont