dijous, 31 d’octubre del 2013

Un dia corrent




  • Lluc, deixa passar 
  • Muchas gracias - va dir el noi
Va subjectar amb les dues mans el manillar de la bicicleta atrotinada i la va empènyer per la vorera. Mare i fill van arraconar-se. Tots van dedicar-se un somriure cordial.

  • Cómo estás? 
  • Bé, bé, vaig fent
  • Jo em dic Mamadou. Tu com et dius?- va dir, ara en català
  • Mercè. Encantada, vinga ens veiem -va respondre tot apressant el pas
  • És el teu fill?
  • Sí, en Lluc
  • Que guapo. Vols que quedem un dia per fer un cafè? 
  • Ui no, amb el nen, la feina... no tinc temps per res
  • Et dono el meu telèfon i si vols em truques
  • No, no, ho sento
  • Estàs casada? 
  • Sí
  • Ho entenc, no passa res. M'ha agradat parlar
  • Fins una altra

En Mamadou va recolzar la bicicleta a la paret, es va treure de la butxaca els guants de pell  i, amb parsimònia, va obrir la tapa del contenidor d'escombraries.

Uns metres més endavant en Lluc explicava a la seva mare què demanaria als reis. 
Publicat per a
Etiquetes de comentaris:

38 comentaris:

  1. Eva31 d’octubre del 2013, a les 10:23

    I no hauria de ser tan corrent... Ben resolt, el relat. però tan trist...!

    ResponElimina
  2. Sílvia 31 d’octubre del 2013, a les 11:46

    Molt real i sense dir suggereix tot l'univers que hi ha al darrere. M'he trobat molts Mamadous pel carrer.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Relatus1 de novembre del 2013, a les 3:41

      Jo també Sícoris, i també gent que fugen d'ells com si estiguessin empestats. Quina pena

      Elimina
  3. Sergi31 d’octubre del 2013, a les 12:57

    Un dia corrent, i malauradament molt realista. I la realitat és cruel amb molta gent. Ben narrat.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Relatus1 de novembre del 2013, a les 3:43

      Tant cruel que no entenc com aquesta gent és comporta tant bé, com arriba a acceptar la seva situació. La força de les persones és increïble

      Elimina
  4. jpmerch31 d’octubre del 2013, a les 14:07

    Què pasarà quan no hi haja res als contenidors perquè ningú tinga res que llançar-hi?

    ResponElimina
    Respostes
    1. Relatus1 de novembre del 2013, a les 3:43

      Hi haurà contenidors de segons quins barris que sempre estaran plens

      Elimina
  5. Sícoris31 d’octubre del 2013, a les 14:20

    Aquests contrastos cada cop són més evidents.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Relatus1 de novembre del 2013, a les 3:46

      Sí però sovint aquestes dues realitats viuen ignorant-se, com si fossin irreconciliables. A Salt, que hi ha un tant per cent molt alt de persones nouvingudes, els habitants viuen de costat però sense mantenir cap relació. Fins que algun dia peti

      Elimina
  6. Garbí2431 d’octubre del 2013, a les 14:46

    I cada dia més i sense veure sortida

    ResponElimina
  7. M. Roser31 d’octubre del 2013, a les 15:03

    És una pena que ja no ens sorprengui aquesta normalitat...En Lluc potser demanarà als Reis una bicicleta nova per en Mamadou...
    Petonets i bona Castanyada.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Relatus1 de novembre del 2013, a les 3:51

      No ens sorprèn però veure'ls sempre fa mal. I més quan hi parles i te n'adones que no són diferents de nosaltres, de vegades millors i tot.

      Elimina
  8. Glo.Bos.blog31 d’octubre del 2013, a les 16:22

    Tot i ser tant corrent no deixa de ser colpidor.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Relatus1 de novembre del 2013, a les 3:52

      És esfereïdor, però sembla que ningú vol solucionar-ho

      Elimina
  9. Joana1 de novembre del 2013, a les 0:37

    Si una cosa tenen, és que es troben molt sols.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Relatus1 de novembre del 2013, a les 3:53

      Sí, i no tots gosen acostar-se'ns, no tenen autoestima ni per això

      Elimina
  10. Helena Bonals1 de novembre del 2013, a les 2:23

    És tan corrent com increïble. Què hi poden trobar, amb una llanterna a voltes, en un contenidor?

    ResponElimina
  11. rits1 de novembre del 2013, a les 4:42

    I cada dia n'hi ha més, de Mamadou, que remenen contenidors. No crec que busquin menjar, sols coses per revendre.

    Per cert, el teu relat tb m'ha fet recordar una experiència de no fa massa. Un dia anava caminant per l'eixample i un noi (no recordo si hindú o pakistaní) m'atura per demanar-me una adreça. l'indico i després se'm presenta, que es diu tal i pascual i com que jo ja vaig donar llargues... va i em deixa anar un.... estic sol. No tinc ningú. Em va deixar glaçada. Xò vaig seguir el meu camí, no estava pas per ligoteos, jo. Xò alhora em va colpir molt i em va fer sentir malament, no sé què podia fer jo...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Eva1 de novembre del 2013, a les 4:54

      Ostres, perdona, rits, però m'ha fet pensar molt el teu "no crec que busquin menjar". Clar que busquen menjar. Hi ha molts Mamadous i molts Joseps, a ca nostra, que mengen dels contenidors...

      Elimina
    2. Relatus1 de novembre del 2013, a les 5:19

      Rits, el que explico en el relat m'ha passat de debò, dimecres passat. Crec que vaig tenir una sensació molt semblant a la teva: un noi que sembla que vulgui lligar, que alhora se deu sentir molt sol, jo que no desitjo lligar -a més anava amb la meva nena- la sensació de voler ajudar-lo però no saber que fer, pq tampoc no va demanar-me diners en cap moment. És molt complicat però hi penso sovint en ell

      Elimina
  12. artur1 de novembre del 2013, a les 11:26

    Malauradament ens estem acostumant a aquestes situacions i que ens produeixen tantes preguntes i sensacions .....
    També em pregunto si als politics i gent de poder s'han trobat amb aquesta situació, què hauran pensat ? M'agradaria saber-ho ....

    ResponElimina
    Respostes
    1. Relatus2 de novembre del 2013, a les 7:03

      Suposo que s'hauran afanyat a passar per no veure'ls. O ni tant sols això

      Elimina
  13. Josep2 de novembre del 2013, a les 5:11

    Loreto, ja ho he explicat en diverses ocasions, aquest cop potser és més especial.
    Un dia al carrer Muntaner, baixant del Clínic, vaig voler ajudar a un senyor que segurament també es deia Mamadou. Quan li vaig aixecar la tapa del contenidor l'home va cridar: "Policia, policia!" No em va entendre i va marxar. La meva dona es va posar a plorar mestres recollia la bossa amb menjar que li volia donar, acabat de comprar en el mercat que hi ha davant de la Facultat de Medicina.
    No m'invento ni una sola lletra.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Relatus2 de novembre del 2013, a les 7:05

      No sé, hi deu haver persones en situacions i estats molt diferents... potser depèn del temps que fa que son al carrer

      Elimina
  14. Elfreelang2 de novembre del 2013, a les 6:36

    estan sols i cerquen algú amb qui parlar ....cada dia més mamadous i també joseps i maries i .....tanta gent que malviu pel carrer...el que li va passar al Josep és que potser el senyor a qui volia ajudar patia un trastorn mental ....
    alguna cosa es pot fer ....

    ResponElimina
    Respostes
    1. Relatus2 de novembre del 2013, a les 7:07

      Suposo que sí, la gent tant pobre està en situació de risc de trastorn mental

      Elimina
  15. Olga Xirinacs3 de novembre del 2013, a les 1:35

    Sota de casa ve cada dia sense falta el noi de les bombolles de sabó que ja vaig retratar una vegada, Hèctor. Sembla que va fent calerons, perquè els pares afluixen quan veuen les criatures engrescades. Aquestes figures ja es tornen familiars a la ciutat. Caldria seguir les seves vides i històries per saber les seves realitats.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Relatus3 de novembre del 2013, a les 9:11

      Seria molt interessant poder conèixer-los bé i escriure sobre ells, cada persona és un món

      Elimina
  16. Alba3 de novembre del 2013, a les 7:30

    Veig tanta gent remenant per les escombraries que crec que és un relat molt realista.... Una pena!!!

    ResponElimina
  17. kira permanyer4 de novembre del 2013, a les 7:27

    Em recorda al personatge de la novel·la de la Empar Moliner...si, cert, una conversa es tot un regal en segons quines situacions. O un gest de cordialitat, deixant passar....

    ResponElimina
    Respostes
    1. Relatus4 de novembre del 2013, a les 14:51

      Si? M'encanten els articles sarcàstics de l'Empar Moliner, però no he llegit cap novel·la seva.

      Elimina
  18. Anònim4 de novembre del 2013, a les 10:26

    Vaja! Una desigualtat que cada pic se veu més a la nostra societat en crisi. Fa mal... Molt ben escrit. Has fet la història molt real!

    ResponElimina

Subscriure's a: Comentaris del missatge (Atom)