De talla gran?

Faig un metre vuitanta d'alçada i peso 71 quilos. El meu Índex de Massa Corporal és de 21, per tant, tinc una corpulència normal. De fet, si baixés fins als 60 quilos o augmentés fins els 81, el meu pes continuaria sent normal, ja que encara em mantindria dins la franja de salut. 

Si pesés 82 quilos, en canvi, tindria sobrepès, encara que podria ser degut a una constitució muscular gran i no a un excés de greix, per tant s’hauria de valorar el cas de manera particular. Fos com fos, hi hauria poques possibilitats que la meva salut es veiés perjudicada per aquest minso quilo de més.

Però, malauradament, salut i moda poques vegades van de bracet i aquesta és l'excusa perfecta per què les botigues de roba es passin pel forro l'índex de massa corporal, per més validat per l'OMS que estigui. “És que de talles 42 ens en porten molt poques. Hauries de venir el dimecres, quan passa el proveïdor”. 
Encara els haurem d'agrair que ofereixin pantalons de la talla 42 o samarretes XL. No haurien de ser els comerciants els més interessats a vendre?

El tema es complica si, en comptes de la talla 42, necessites la 44. I si és la 46 ja pots anar directament a una botiga de talles grans, on et cobraran el doble per una peça de roba que t'agradarà la meitat.

Encara és pitjor quan les persones es perceben a sí mateixes com a grasses o primes en funció de si troben la seva talla al Bershka, al Blanco o al Corte Inglés. “És que, a les botigues normals, no trobo res” diuen. “Perquè necessito una talla anormal” pensen. O bé "Aquest estiu m'aprimo fins que entri dins els pantalons".  

Per sort, ja s'acaba l'estiu i, amb ell, l'operació biquini (entesa com el període de l'any durant el qual les farmàcies, supermercats i grans magatzems aconsegueixin inflar les vendes de substitutius alimentaris, cremes per aprimar-se, diürètics... mitjançant campanyes de publicitat enganyosa ).  

A partir d'ara, doncs, les persones que havien aconseguit reduir aquells quilos que no els sobraven podran escollir entre relaxar-se i recuperar-los  o continuar el setge contra el propi cos, tot i ser conscients que tenen poques possibilitats de guanyar la guerra perquè allò important es alimentar-se sempre correctament, no només una temporada, tot respectant els àpats i les proporcions dels aliments, sense excloure'n cap i sense passar gana.   

Les que no s'han pogut aprimar, en canvi,  tindran  carta blanca per sentir-se unes perdedores, tenir remordiments, perdre autoestima i qui sap si posar les bases per un futur trastorn alimentari.  

Només els faltarà apuntar-se a la dieta del pebrot verd, segur que al quiosc trobaran la teoria molt ben explicada en fascicles col·leccionables.