diumenge, 5 d’octubre del 2014

Casa meva



Em sorprenen les persones que, malgrat no viure-hi des de fa molts anys, encara tenen mitificat el poble on van néixer. Com si venir al món aquí o allà fos una decisió que haguessin pogut triar, com si haver nascut a Barcelona, al Matarranya, a Tamarit o a Sant Sadurní de l'Heura representés algun mèrit del qual ventar-se.
Entenc qui defensa que el seu poble és el millor si mai se n'ha mogut. És l'únic que coneix i a tots ens agrada presumir del que tenim. De la mateixa manera, sentir-se membre d'una comunitat, conèixer a tothom i que tothom els conegui, pot representar una font de satisfacció i seguretat per alguns individus. Fins i tot, qui ho sap, és possible que hagi tingut la sort de néixer al millor lloc del món.
Hi ha gent, però, que en un moment de la seva vida va decidir traslladar-se a un altre indret de manera voluntària. Allà tenen la família, la feina i els amics. Poden estar molt a prop o molt lluny d'on van créixer però s'hi troben a gust. I, malgrat això, continuen jurant i perjurant que, com el seu poble natal, no hi ha res. Encara que només hi hagin passat la infantesa, encara que no sàpiguen quines oportunitats laborals o d'oci ofereix, encara que ja no coneguin ni a la meitat dels veïns, res no importa. Per ells, sempre serà el millor lloc del món.
Jo vaig néixer a Vidreres però vaig saber que era gironina de cap a peus quan estudiava a la Universitat. Llavors vaig descobrir que passejar pel Barri Vell em feia feliç. Vaig adonar-me que m'interessaven més les notícies de Girona que de comarques. Vaig conèixer els barris i la força de la seva gent. Vaig enamorar-me dels rius i de les pedres, de les cafeteries, del teatre, de les botigues, dels centres cívics, de les biblioteques, dels museus i dels jardins.

Potser algun dia seré d'un altre lloc però, de moment, sóc de Girona. I, per mi, Vidreres, no és res més que el poble on vaig néixer. 

33 comentaris:

  1. Sóc de Barcelona, he viscut a la ciutat trenta cinc anys de la meva vida i l'estimo com una part de mi. En fa dotze que visc a Taradell i es cert que ara mateix m'interessa més el que passa a Osona (per proximitat, per que en toca més) que el que passa a la gran ciutat.Estimo els dos llocs, els dos son part de mi
    Petonets

    ResponElimina
    Respostes
    1. Jo no he viscut mai a Barcelona, però tb me l'estimo una mica

      Elimina
  2. Jo estimo diversos llocs, perquè he viscut en diversos lloc i amb diversa gent. No estimo més Barcelona que Floresta. Ni tampoc a l'inrevés. Els indrets, com un mosaic, formen part de la meva vida: Barcelona, Osona, Andorra, Lleida, el Vallès.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Per aquí anava la reflexió. Per mi, néixer en un lloc no significa q per força l'hagi de sentir part de mi. Recordaré les persones i les històries però el lloc en sí no hem diu res

      Elimina
  3. A mi em fa il·lusió haver nascut a Manresa. M'agradaria de viure pels seus voltants, perquè jo sóc amant de la vida rural. Però també em fa il·llusió de treballar a una biblioteca de l'Hospitalet, on visc.

    ResponElimina
  4. Penso que en part no et falta la raó, però hem de pensar que segurament on has nascut i has passat com a mínim la infància vulguis o no ha estat tan important que mai podràs oblidar. Jo sóc de Barcelona, però realment a qui estimo és un barri d'aquesta ciutat on vaig néixer. Sempre parlo del barri més revolucionari i catalanista que existia. I mira que era el barri més brut del món, --per la quantitat d'indústria que hi havia--. Ara visc a Balsareny, i també l'estimo molt, és una part molt important de mi.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Recordo la gent, les aventures... Però ara q ja no hi són el poble m'és bastant indiferent. Em quedo amb el lloc que he triat.

      Elimina
  5. Jo vaig nàixer a la lluna. De tant en tant hi torne, em sent a gust allà.

    ResponElimina
  6. Sempre he viscut allà on vaig néixer: a Sants. No és el millor lloc del món.
    Encara que volto per totes les comarques, sóc com el colom missatger, que sempre torna al lloc on ha nascut.
    A més de Santsencs, tinc avantpassats a Reus, Porrera, l'Ordal, Hostafrancs... i per part de dona, a Bàscara, Girona i la Pera. Cada un d'aquests llocs, i moltíssims més, són "casa".

    ResponElimina
  7. He viscut a diversos llocs i tots formen part de mi i jo d'ells. Això no vol dir que no els vegi defectes o mancances i que em pensi que són únics al món. Una cosa és l'estimació i l'altra el xovinisme.

    ResponElimina
  8. El poble sempre serà per mi el poble, però he estat bé i m'he fet meu cada un dels llocs on he viscut.....potser no he deixat enfonsar les arrels enlloc.

    ResponElimina
    Respostes
    1. El meu poble és el q he triat, el q l'atzar va escollir per mi ha quedat lluny

      Elimina
  9. També penso el mateix, he viscut a set llocs, i d'on vaig néixer no en tinc cap record especial, en canvi si que en tinc d'algun altre lloc, encara que hi hagi viscut poc temps...Suposo que això depèn de les experiències viscudes...
    Petonets, Loreto.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Suposo q sí, tampoc és q siguin males experiències però les atribueixo a la gent, no al poble. Girona, en canvi, m'inspira per sí mateixa

      Elimina
  10. A mi em passa una mica com a tu, el problema és que el poble on vaig néixer, o créixer, més ben dit, encara és on visc. Vaig viure uns anys a Barcelona i pels mateixos motius que tu amb Girona, me'n vaig enamorar i la ciutat m'encanta, però vaig haver de marxar perquè no m'ho podia permetre. Ara torno a viure al poble i sé que algun dia tornaré a la ciutat, però no sé quan, i ja hi estic acostumat. De totes maneres, com que no visc lluny, encara puc estar pendent del que passa a la city, i a més hi vaig sovint.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Si ho vols, hi tornaras. Barcelona tb és molt especial

      Elimina
  11. T'entenc...
    Jo vaig nèixer a Mataró, he viscut el 90% de la meva vida aqui, però se, del cert, que cada cop menys és la "millor ciutat per viure".
    De cor, sóc, del tot, de Queralbs...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Exacte, el q sentim no es tria, però on volem viure, sí

      Elimina
  12. Jo sóc de Barcelona i d'aquí no m'he mogut. NO és la millor ciutat per viure, però ja hi estic acostumada.
    Penso que si tingues de canviar per viure en un altre lloc m'hi adaptaria bé. El que no sé és si m'enyoraria.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Jo no sé si m'adaptaria a tornar a viure en un poble petit, haver d'agafar el cotxe per tot, no tenir possibilitats culturals... De moment, q no m'hi esperin

      Elimina
  13. Existeixen lligams que Hermann Broch defineix com ponts invisibles, i que la sensibilitat d'algunes persones pot posar de manifest.

    ResponElimina
  14. són sovint els lligams emocionals els que prevalen sobre altres .....som del lloc del que ens sentim que formem part tant si hem nascut com si no

    ResponElimina
    Respostes
    1. Jo tb ho penso, però hi ha qui continua dient-me q sóc de Vidreres, tot i q no tinc cap lligam emocional. No sé quants anys hauran de passar pq em considerin gironina :) però jo ja m'hi considero

      Elimina
    2. A Tetuan, gent de la 5a generació no es considera "de Tetuan"... Que fort! Només s'hi consideren els que tenen arrels, jo què sé, des del segle XVI o així.

      Elimina
  15. M'heu fet comptar-ho! Si no m'he errat, he viscut en sis pobles/ciutats, 11 cases/pisos (sense comptar estades d'un mes i mig o així)...

    I el que de veres no suporto és la gent que diu que és "ciutadà del món" (uf!) o que no sap què dir quan li pregunten d'on és...

    ResponElimina