Odissea en el tren 2012

Ahir vaig viatjar amb tren fins a la capital i, tenint en compte la situació en la qual es troben les infraestructures catalanes, puc dir que va ser una decisió agosarada. Malgrat això, però, vaig arriscar-m'hi perquè a Barcelona, ens agradi o no, s'hi poden comprar coses que a Girona no hi són.

Així que ja em teniu allà, entremig de la gentada, maldant per aconseguir un seient o, si més no, un raconet per encabir el cul i suportant estoicament  els bots, rebots, salts, sortints i bonys amb els quals  RENFE obsequia a diari als seus soferts usuaris i usuàries.

Ahir no m’acompanyava la meva filla –som a principis de juny i encara hi ha escola, malgrat ja es respira la jornada intensiva- i per aquest motiu no vaig haver de patir pel tema dels bitllets límit. Aquells que hagiu viatjat amb mainada de 4 o 5 anys potser ja sabeu de què parlo i, encara que sóc conscient que pot semblar una beneiteria, no deixa de ser empipador.

Segons la llei els infants paguen bitllet a partir dels 4 anys d’edat. D’entrada sembla una norma  força assenyada perquè els nens d'aquesta edat ja són prou ufanosos per ocupar un seient, per tant és lògic que el paguin.

El problema rau en què la llei no és d’estricte compliment, o almenys no de manera igualitària entre tots els passatgers. Per tant aquells progenitors que decideixen saltar-se-la poden fer-ho amb plena tranquil·litat i, fins i tot, amb el beneplàcit del propi revisor.

La injustícia s’evidencia quan una persona respectuosa amb les lleis –per més estrany que sembli, encara en queden- compra el bitllet límit al seu fill de 4 anys i es disposa a viatjar en el tren.

Imagineu-vos tot seguit un enriolat  revisor supervisant el bitllet de la mare o el pare mentre parla amb unes adolescents que hi ha en el passadís, sense parar atenció a la mirada il·lusionada de l’infant que, cofoi, subjecta el seu bitllet mentre mira d'apropar-l'hi.
Davant d'aquesta indiferència, què ha de fer la pobrissona criatura, que tant orgullosa està de, com els grans, tenir tiquet propi ? Doncs cridar al revisor “Ei, ei, i jo?” i fer-lo girar.

Això és el que va fer la meva filla la setmana passada, en el tren Girona- Barcelona de dos quarts de onze del matí. Us faríeu creus de la cara de sorpresa del revisor. I, per si no n’hi hagués prou, va afegir: “Ah, però si també tens bitllet!, quin “fallo”!  Doncs sí, però el "fallo" el vaig cometre jo en el moment de llençar 8'70 euros  per la finestra!

Aquell dia vaig aprendre que els bitllets límit no s’han de comprar. El què no sé és fins quan. Fins que la nena tingui 6 anys, 7 anys.... 18 anys?  

Allò segur és que aquest any anirem a la festa dels supers sense bitllet de tren per la nena i, si cal, ja li compraré unes llaminadures per convèncer-la.