Escena amb desencadenant

Escriure una escena on aparegui el desencadenant i permeti que els lectors puguin veure de manera inequívoca a quin conflicte s'haurà d'enfrontar el protagonista

Just entrar al restaurant la Llúcia va saludar a l'encarregada de sala amb un moviment de celles gairebé imperceptible. Va treure’s l’abric i va allargar-lo a un cambrer que estava parant una taula a prop seu.  “Ei, tu, vés amb compte que no s’arrugui”  va dir-li.

Un cop asseguda a taula, va observar els cuiners que feinejaven darrera d'una gran vidriera que hi havia a l’altre extrem de la sala, tots nets i polits, com si els esquitxos d'oli que de tant en tant s'escapaven de la paella no poguessin encalçar-los.

Va deixar que  l’Eudald escollís el vi i, mentre aquest examinava la carta, va començar a buscar l'esmartphone dins la bossa. .

De sobte, va percebre que algú l’observava, va alçar la vista i va topar amb els ulls inquisidors de la cambrera que els havia dut la carta de vins i que encara s'esperava a un costat de la taula. La Llúcia va desviar ràpidament la mirada i va centrar-se a localitzar l'esmartphone.

Un cop la cambrera va ser fora va preguntar-li a l’Eudald si era alumna seva de l’escola de música. “No em sona” va respondre-li aquest.

Quan va tornar amb l’ampolla de vi va inspeccionar-la més detingudament: pell blanca, pigada, cabells de color panotxa, complexió prima, ulls petits i brillants... la noia li recordava a algú, tot i que no sabia a qui.

-       - Perdona, ens coneixem? – va preguntar-li la Llúcia

Va anar just que no vessa el vi damunt les estovalles. Evitant de mirar-se-la va fer que no amb el cap i va eixugar la boca de l’ampolla amb un drap blanc que duia penjat de la cintura. Seguidament va acabar d'omplir la copa de l'Eudald.

-       - Que  estudies al conservatori? - va insistir la Llúcia

-       -  No, no estudio enlloc. Perdoni però haig de seguir treballant

La resta de la vetllada va transcórrer per la Llúcia amb poques emocions. Feia temps que s’avorria amb la conversa de l’Eudald, sempre parlant de les classes de piano o, encara pitjor, de la paperassa que comportava ser el director del conservatori i de com n’estava de fart, d’haver-se de barallar per quatre subvencions de no res. I al llit tampoc no era gran cosa, tot i que ell es pensava que sí.

“Demanes el compte, amor?” va dir  la Llúcia quan va veure que la cambrera s’acostava a la taula. Aquella forma de caminar, aquell aire desmenjat, aquells ulls de ratolí... la Pollocrudo!

-      - Ja sé qui ets! Havíem anat juntes a egebé! Però ara mateix no recordo com et dius...

-      - Teresa

-      - Teresa Muñoz Cantarejos! Ara me’n recordo! Saps qui sóc?

-      - La Llúcia Piferrer, és clar- va respondre sense somriure però mirant-la directament als ulls. Després va voltar la taula i va acostar-se-li tant que els seus fronts gairebé es fregaven. -Ara mateix els porto el compte – li va xiuxiuejar a cau d’orella.  I va allunyar-se passadís enllà.

L’Eudald va fitar la Llúcia, amb posat interrogador. “Una mal educada” va sentenciar aquesta.

Al cap d’uns minuts, un cambrer d’ample somriure va aparèixer amb el compte dins un plat metàl·lic en una mà i una ampolla de xupito a l’altra. L’Eudald va deixar la targeta de crèdit damunt el plat i la Llúcia li va llançar un petó a l’aire des de l’altra banda de la taula.  

Abans de sortir del restaurant, va donar un darrer cop d’ull al menjador però la Pollocrudo havia desaparegut. Tot i que el menjar era exquisit, a la Llúcia li va quedar una sensació amarga a la boca.

 Nota: Quin conflicte dirieu que vull explicar?