4 de Llagostera

Si us ve de gust enviar-me fotografies de balcons, podeu fer-ho a lgiraltt@gmail.com. Gràcies!

Viatge a la Catalunya vella (1968) Josep Pla

El pla de Llagostera –el nom evoca una geografia lacustre– és encara més delicat. La vila s’encastella

cònicament a l’entorn del campanar de l’església; és voltada, a peu pla, de carretera i

té un aspecte benestant i feliç. El pla que volta la vila és més fi –dèiem– que el de Vidreres, i és

que de vegades s’hi veu una rastellera d’arbres blancs, de fulla dibuixada i sonora, que fan una

guàrdia elegant al marge dels conreus. El bosc és pròxim i recull, sobre els camps, la llum a

quatre vents. Cada vegada que travesso el país penso en la vida que faria a Llagostera, o a Caçà,

si pogués residir-hi. Havent dinat –dic– prendria cafè i faria una estona la manilla. Després,

amb algun element desvagat –potser el vicari (si no fes versos), potser l’apotecari (si no tingués

manies), potser algun propietari (si fos petit)...–, aniríem a parar el sol un parell d’hores pels

voltants de la vila, ara un pas ara un altre, amb el bastonet. La botànica és entretinguda, el cel és

divers, la llum és jove i pueril, els possibles amics semblen discrets... Potser ens arribaríem fins

en alguna casa de pagès. El gos lladraria, la lloca fugiria amb els polls, la mestressa deixaria un

moment la roba del safareig, descobriríem en la mitja claror del racó més impensat de la casa

el cap d’un conill, un gos que dorm, un vedell tendre de morro fi i d’ull fascinador. Les cases de

pagès tenen sorpreses inefables. La mainada, passat el primer moment de basarda, s’acostaria

amb els ulls baixos, les mans a la butxaca, sense dir res. ‘Com te dius, noi?’, faria el vicari. ‘Que

no tens llengua? –contestaria impacient la pagesa, davant del mutisme recalcitrant del seu fill–.

Digues: ‘Joan per servir-lo’.” “Joan!”, faria a l’últim, amb una veu blanca i una llàgrima imminent,

el vailet. Després trencaríem una nou i una avellana, menjaríem una figa seca i mitja llesca

de pa moreno, beuríem una mica de vi ranci del país. Veuríem, en agafar la carretera, la darrera

llum de la tarda en una finestra de la casa de pagès. El primer estel del vespre faria l’aparició

del no-res. Potser diríem, tot caminant, inconscients:

Pâle étoile du soir, messagère lointaine...

I així entraríem al poble amb un petit cansament, dolç com la mel