Per
què ens dol tant que una amistat, encara que faci temps que no hi tinguem
relació, no ens convidi al seu casament ? Estem ansiosos d’assistir a la missa? Al banquet?
De gastar-nos els diners que no tenim en el regal? De lluir muda?
Penso
que si donem tanta importància a aquest fet és perquè, en el fons, encara
creiem que casar-nos és un esdeveniment puntal de la nostra existència (“el
millor dia de la meva vida” us sona?) i, en conseqüència, convidar a una
persona o no convidar-la marca la diferència entre l’estima que podem sentir
vers ella i la indiferència.
S’ha
de ser molt “carca” per pensar això, oi? I més avui dia que hi ha tanta gent
que es separa o que simplement mai passa per la vicaria. Sí, sí. Doncs reconec que he estat a punt de caure de quatre potes en el
parany. Quant de mal han fet els contes de fades!
El
passat cap de setmana va casar-se la Marta. Fa molt de temps vam formar part
de la mateixa colla d'amics i resulta que jo sóc la única que no ha rebut la invitació.
Buf, d’entrada vaig empipar-me molt. Què s’ha pensat, la tia aquesta?
Però
a veure, a veure, rumiem una mica. Quants anys fa que no ens veiem, ni parlem
ni ens enviem un sol missatge? Si ni tan sols la tinc agregada com a amistat del Facebook !
Què
sabem una de l’altra? Quin interès tinc a assabentar-me’n? Els nostres camins s'han separat tant que no sé de què
treballa ni on viu ni que li agrada fer.
Si
m’hagués convidat al casament, hauria volgut assistir-hi? Segurament no.
Per què em molesta,
doncs, que no ho hagi fet? Perquè, en el fons, a ningú no li agrada sentir-se rebutjat, encara que l'altra persona ja no signifiqui res ni tingui cabuda a la nostra vida.
Francament, posats a rumiar us diré que ni tan sols recordo si la Marta va assistir al meu propi casament (el
qual us asseguro que no va ser gens multitudinari i, tot i que va ser bonic, no va ser ni de bon tros, el moment
més emotiu de la meva existència).
Sigui com
sigui, li desitjo el millor. Com a tothom, en fi.
M'ha vingut una pregunta al cap mentre llegia, si realment heu perdut tant el contacte que no sabeu pràcticament res l'una de l'altra, com et vas assabentar del seu casament? Pels amics comuns que sí que hi anaven, suposo.
ResponEliminaBé, crec que vas per bon camí en la teva anàlisi sobre el rebuig, ens posen en problemes si ens conviden, però no volem ser menys que ningú i que ens deixin fora d'un acte al qual sí que han convidat a altres amics. Jo que tinc tírria a les bodes consideraria un favor que no em convidessin, però segur que tampoc no em faria gràcia ser l'únic a qui deixen fora, ni que sigui perquè pensen que no hi voldré anar, que probablement tindran raó. Però per un amic fas un esforç, si és que ell et vol allà en el seu dia especial.
Jo als casaments, només hi vaig sinó tinc més remei, que sembla mentida la de diners que es gasta la gent i després a cap de no res ja se separen...Diuen que el què és gasten, ja ho recuperen amb els regals...
ResponEliminaPerò si que entenc molt bé que quan t'exclouen d'algun acte que tu ja tenies coll avall, et sàpiga greu; jo per aquestes coses sóc molt sentida. Alguna vegada m'han deixat al marge d'alguna cosa important per mi, i m'ha sabut molt de greu...
Petons de bona nit.
Entenc el que dius, Loreto: som contradictoris i no estem mai contents; rebutgem les tradicions que considerem carques, però si no ens hi inclouen ens enfadem. És allò tan típic de "vol i dol".
ResponEliminaLa conclusió a què has arribat, però, em sembla molt assenyada: no és més que la por a quedar-nos fora, aïllats de la resta i amb la sensació de no pertànyer al grup.
En algunes a les que he assistit, he tingut vergonya aliena, i no els coneixia de res. A altres, les que no em van convidar, tampoc em vaig empipar gaire... i a la persona que no vaig convidar, després no vaig saber què dir-li quan la vaig tenir al davant. O sigui, que sentir-se exclòs ens dol, però la societat ens porta a posar-los tots a la bossa, amb els defectes que ja duen de fàbrica. Després, però, es van perdent pel camí (els amics, clar). "C'est la vie".
ResponEliminaEl meu casament va ser maco. Però hi ha hagut altres dies igual d'inoblidables ;-)
Petons de bona nit.
Fa uns dies sentia una conversa entre dues dependentes d'un supermercat. Una estava molt enfadada perquè l'havien convidada a un casament i feia un llistat de coses del que això li suposava: que si la roba, que si el regal... Estava tan enfadada que ja tenia preparada la seva revenja: ella també la convidaria al seu casament, a ella i a totes les altres que havien fet el mateix. N'estava més que tipa dels casaments dels altres.
ResponEliminaEm va sorprendre aquesta conversa. Em vaig preguntar com podia ser que una festa que representa una celebració social pot convertir-se en tot el contrari.
Uffff...fa tants d'anys que no vaig a una que gairebé ni ho recordo!
ResponEliminaÉs cert, em molesta si em conviden, però no pel fet de ser una boda, sinó pel gastorum que suposa. Però ja se sap, mai plou al gust de tots i encara que creguis fer-ho de la millor manera, sempre hi haurà algú que no li agradi.
Penso com la majoria que no ens agrada que ens rebutgin, però veig que has fet una bona reflexió. :)
Aferradetes i molt bona tarda!