Us
imagineu que Nabókov hagués batejat a l’inoblidable Lolita com a Teresina de
cal Mut? O que l’intrèpid Ulisses d’
Homer s’hagués anomenat Kevin Martínez?
És
evident que els noms propis estan plens de connotacions històriques,
mitològiques o literàries i, per tant, quan un escriptor n’escull un, i
descarta la resta, no ho fa de manera arbitrària sinó després d’haver-ho raonat
adequadament.
Però
a vegades, a la vida no literària, pesen altres factors a l'hora de triar un nom, com per exemple que un
personatge famós l’hagi posat de moda o que algun pare o avi s'ho digui. Llavors
s’esdevenen casos com el meu, que em dic Loreto pel simple fet que la meva mare
també s’ho diu (si hagués nascut nen, m’hauria anomenat Llorenç, que tampoc no
hauria estat molt millor).
A
veure, al llarg de la vida m’han fet molts comentaris referents al meu nom, des
de “i això, quin nom és?” a “té molta personalitat”. Per les bones o per les
dolentes, al final m’hi he acabat acostumant però això no vol dir pas que m’agradi. Podria
haver-me buscat un diminutiu, pensareu. Doncs ja em direu quin (Lore seria el
més lògic però té un deix castellà que no s’avé amb l’origen de la meva
família, gironins de tota la vida).
Afortunament,
com que no sóc de tarannà conservador, no vaig tenir remordiments a l’hora de trencar l’herència
onomàstica i anomenar Clara a la meva filla. De moment sembla que el nom li fa
el pes, encara que alguna vegada m’ha manifestat que hauria preferit dir-se Sara.
Qui
no es conforma és perquè no vol.
Clementina em dic,
Clementina em deia.
Altre temps jo fui
un xic temorega;
el nom m'era llarg
igual que una queixa
i em punyia el cor
quan les amiguetes,
per fer-me enutjar,
molts cops me'l retreien:
“Quin nom més bonic!
-deia alguna d'elles-,
però no t'escau:
és nom de princesa.”
“Ai, quin nom estrany!”
moltes altres feien;
i jo al fons de tot
sentia l'enveja
dels seus noms tan clars
de Maria o Pepa.
Clementina em dic,
Clementina em deia.
Però quin any s'enfuig
i un altre any governa.
Aquell nom que abans
féu ma timidesa
i es tornà després
una dolça fressa
sobre el llavi un
-jo mateixa el deia-
ara m'és honor
i m'és meravella.
Cap nom no és tan bell
damunt de la terra
com el que l'amat
em canta a l'orella,
i entra en els recers
de l'ànima meva
i em puja al cervell
i em clou les parpelles.
Del cel de l'amor
tombava una estrella…
Ara el nom em lluu
damunt de la testa.
Clementina em dic,
Clementina em deia.
Clementina
Arderiu i Voltas (1889- 1976)
M'ha fet gràcia aquest poema, no el coneixia. Jo preferiria dir-me Clementina que Pepa! Tens raó amb això de la importància de la tria dels noms en la literatura, llàstima que no el puguem triar el nostre per escriure la nostra pròpia vida. Hi ha artistes que se'l canvien, això sí que es pot fer. A mi el meu m'agrada, de fet hi ha pocs noms que trobi lletjos. Jo sóc de les que diria que "Loreto" té molta personalitat ;)
ResponEliminaLoreto! M'agrada, i saps que no m'agrada parlar per parlar. El trobo un nom amb propietat....i fa molt amb tu!! He gaudit llegint l'escrit, i que no sabia com acabaria.... Bon raonament nena!!! un petó!!!
ResponEliminaTampoc el coneixia.
ResponEliminaOriginal i curiós poema.
El nom ens el posen, el teu, jo, el veig original, no conec ningú que el tingui :)
Crec que són les persones qui donen sentit als noms i fan que aquests ens agradin o no. Més enllà de les modes i de l'harmonia del so en pronunciar-los, depèn molt de qui els porti a l'hora de considerar-los bonics o lletjos.
ResponEliminaaixò dels noms és ben curiós ...a mi el meu no fa fet mai el pes però després dels anys t'hi acostumes ....per sort en el món del blocs m'he batejat de nou Elfreelang que més o menys ve a dir Elf lliure i lang pel director de cinema
ResponEliminaHe de dir, i espero no ofendre't, que m'agrada força més el nom de la teva filla que el teu. Però bé, al final només hi hem de conviure, és només un nom i és el nostre. Jo em dic com el meu pare, però no per tradició ni res, senzillament porto la versió catalana que a ell no li van deixar posar-se de petit. Un acte de justícia, en el meu cas.
ResponEliminaLoreto és un nom ben peculiar. Clara és bonic, el teu és singular ;) Jo me dic Montse per herència, però ma filla se diu Beatriu (perdó per la rima...hehehe) I el meu fill, Lluc.
ResponEliminaJa veus... i cantireta és per honrar el meu poble adoptiu. Res de tràgic, oi?
Bon final de diumenge, maca :0)
Això dels noms és molt curiós i molt personal. Recordo que en una tutoria tenia una alumna que es deia Stella Maris i a mi em semblava un nom preciós, però la resta dels seus companys no pensaven el mateix que jo. En canvi, a la mateixa classe hi havia una Yurena i una Yeni que tenien un èxit extraordinari i mi em feien mal els oïdes cada cop que les cridaven o havia de cridar-les jo mateixa.
ResponEliminaQüestió de gustos, suposo.
Em dic igual que el meu avi i que el meu pare, i la veritat encara no tinc clar que faré si mai tinc un fill. Suposo que no m'haig de preocupar gaire, acabarà triant la mare com passa sempre...
ResponEliminaCert: hi ha noms que maten.
ResponEliminaI n'hi ha que es porten a la sang. O com una segona pell.