dilluns, 12 d’agost del 2013

Improvisem?


Fa uns dies, un company de feina que es dedica professionalment a fer monòlegs m’explicava que, abans de pujar als escenaris, va estar-se tot un any estudiant la tècnica a una escola de Barcelona.

Sembla que, per ser monologuista, no n’hi ha prou a recitar un guió amb certa gràcia S’ha de planificar minuciosament l’actuació, tenir tots els aspectes lligats i fins i tot disposar de “plans B” per si fallen els principals. Per que tot això rutlli, a més, és imprescindible que la posada en escena sembli un senzill exercici d’improvisació.

A l’oficina els cafès de capsules costen 50 cèntims i gairebé tots en prenem un al dia com a mínim. Al començament cadascú és pagava el seu però, a mesura que ens anàvem acostumant a la nova rutina cafetera, vam començar a convidar-nos els uns als altres, allò de “avui pago jo i demà, tu”. 

Doncs bé, com que, tot i que seria molt més pràctic, ningú no vol establir un sistema de torns perquè es perdria l’espontaneïtat del fet de convidar, pot succeir que dos o, fins i tot, tres persones paguin els cafès d’un mateix dia sense adonar-se’n.

Per fortuna, hi ha bona voluntat i ningú no pren ni un cafè sense pagar-lo -o sense tenir la certesa que ho ha fet algú abans-.  Per tant, aquest descontrol s’ha traduït en un superàvit a la caixa que ens ha servit, entre d’altres coses, per fer sopars i comprar xocolatines, filtres de cafetera i fins una nevera per guardar les carmanyoles.

Trobo que, tant a l’escenari com a la vida, molts triem el control i la seguretat, però ens agrada disfressar-lo d’improvisació.  

31 comentaris:

  1. La improvisació està bé a l'escenari, encara que estigui molt estudiada. A la vida... doncs perquè no, però crec que la majoria de gent som de fer plans, ni que sigui mentalment. I no sé si acabo d'entendre això dels cafès, però amb totes les coses que heu comprat, heu de pagar cada cafè més d'una vegada!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Suposo que fer plans, en part, es tenir il·lusions. Sí que devem pagar més d'un cop, però com que tot queda a l'oficina!

      Elimina
  2. O vos agrada molt lo cafè, o veieu los bitllets de 10 "ebros" com si fosson de 5. I crec que la improvisació només servix a les pinícules... la resta diu que lo cervell mana abans que tu ho fassos... ais ;-)

    ResponElimina
    Respostes
    1. jejejje cantireta, això és culpa de la cafeïna :)

      Elimina
  3. Doncs a mi m'agrada el fifty-fifty, certes coses molt controlades i altres molt improvisades ... encara que en el treball cadascú es pagui el seu cafè. ;)

    Aferradetes!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, però suposo que mai és tant improvisat ni tant controlat. Una abraçada

      Elimina
  4. El que cal saber fer sempre és improvitzar quan els plans han fet fallida, cosa que molta gent no sap fer.

    ResponElimina
  5. Penso que hi ha coses que s'han de planificar, que no es poden deixar a l'atzar...Però crec que improvisar, pot ser molt agradable en moltes coses i moments de la vida...I penso que és tot un art semblar que improvises, quan t'ho portes ben estudiat...
    Petonets.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Un art que alguns porten fora de l'escenari. A mi em passa que, a l'hora de recordar les coses, si han estat improvisades les recordo menys, com si quan les planifiqués les estigués vivint dues vegades

      Elimina
  6. En el tema cafè la improvització us ha anat prou bé!, penso que saber improvitzar quan els plans s'esguerren, és la clau!, a l'escenari, en el cafè, en la vida...

    ResponElimina
  7. Doncs si que us funciona bé aquest sistema que hi ha tant de superàvit! En els grups sol haver el "galtes" que mai no es rasca la butxaca tot hi podent fer-ho. En aquest cas les "improvisacions" ja no surten tant bé.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, sí, per ara tots complim :) Si no, hauriem de fer una graella

      Elimina
  8. Has posat un bon exemple amb això de la cafetera. No cal posar normes quan hi ha un valor de fons compartit per una comunitat, que sol ser-hi quan aquest no ha quedat verbalitzat. Aleshores sembla que les coses funcionen de forma espontània.

    ResponElimina
    Respostes
    1. És com una norma tàcita, implícita... i potser aquestes tenen més força que les escrites

      Elimina
  9. És per reflexionar-hi... Suposo que, d'alguna manera, aquesta dualitat entre el control i l'espontaneïtat respon al joc que s'estableix entre el que som i el que aparentem ser (cosa bastant comuna quan convivim en societat).

    ResponElimina
    Respostes
    1. Crec que, avui dia, socialment queda millor dir que tot és improvisat. Em fa pensar en la gent que en venta de dir les coses tal com ragen (i algunes coses, si les reflexionessin, no les dirien)

      Elimina
  10. Com sempre, res és el que sembla!!!! Un petó guapíssima!!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí Mònica, tot està més planificat del que sembla, sigui implícitament o explícitament. Una abraçada

      Elimina
  11. El que té mèrit és que sembli que s'improvitza sense que s'estigui fent realment... no sé si m'explico! Quan l'actor ho està fent tant bé que els espectadors creuen que està improvitzant, això sí que és mèrit!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí Alba, quan vaig al teatre moltes vegades em costa molt distingir si els actors improvisen o no. I fins i tot m'ha passat al revés, creure que un gag que semblava improvisat formava part del guió i realment ser una improvisació motivada per la necessitat. Més val no pretendre descobrir els secrets de darrere les bambolines :)

      Elimina
  12. Ostres, quina gràcia , crec, que ja sé de qui parles perquè té un humor molt particular aquest company!
    Són una passada els monologuistes , fa un parell d’anys vaig anar al teatre de Salt a veure un monòleg de la Mercè Samprieto i la Montserrat Carulla que recitaven la “Plaça del Diamant”. Fantàstic , recordo l’habilitat a dins l’escenari amb molta seguretat i les mirades a l’hora de recitar, si siii, noia, tens tota la raó, tant a l’escenari com a la vida moltes persones controlen i improvisen. Personalment sóc
    Nosaltres també convivim aquest “bon rotllo” al despatx i la veritat, Loreto, et dona molta confiança, seguretat i tolerància per compartir amb la gent.
    Personalment, haig de confessar que sóc una persona que m’agrada compartir i improvisar!! Salut!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ostres, és que la Carulla i la Samprieto són unes craks (independentment de les seves ideologies polítiques, tant allunyades l'una de l'altra). Mmm, no sé si estàs pensant en el company correcte, el que jo dic no treballa directament amb mi... en parlem! Una abraçada!

      Elimina
  13. jo improviso sovint encara que hi ha d'haver la mesura justa entre planificar i improvisar...ben fet això dels cafès! per torns perdria la gràcia!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, perdria la gràcia però ens estalviaria embolics! però, bé, mentre funcioni... a reveure Elfreelang!

      Elimina
  14. És difícil l'equilibri entre improvisació i planificació, però en aquest equilibri està la gràcia...

    Amb només improvisació la vida seria una bogeria total i absurda, amb només control tot seria tant avorrit...

    Per cert, m'ha fet gràcia la foto del micro, just ara estava preparant una vinyeta amb un micro.

    Salut!! :)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, és com tot, cal buscar l'equilibri. Ui, és que els micros donen molt de joc! Ara passaré per casa teva, doncs.Salut Ximo!

      Elimina
  15. Crec amb la humanitat, amb la bondat de les persones i amb la capacitat que tenim entre tots de fer que les coses rutllin per si soles. Fins i tot, quan tenim una certa cohesió, transgredim els límits que ens semblaven impossibles d'aconseguir. Per aquests motius, sempre ens cal una certa organització; fins i tot dels plans B que puguin esdevenir en un moment puntual.

    ResponElimina