Ressentiment

El temps del relat: Començar amb una escena, continuar amb una retrospecció en forma de resum que inclogui una el·lipsi i finalitzar amb una digressió reflexiva.

 

Tot i que el carrer era ample i ella caminava per la vorera oposada, no li va costar reconèixer-la . Just veure-la, la Marina va desviar la mirada i va accelerar el pas.

-       Marina, Marina!- va cridar l’Eva mentre creuava temeràriament el carrer

-       Guaita-la! Com estàs?

-       Vaig fent, com sempre. I tu com estàs?

-        He sortit un moment de la feina per fer uns encàrrecs

-       Encara treballes allà?

 

Feia més de deu anys que la Marina havia entrat a treballar a la fàbrica del senyor Gordoa.  Va començar a la cadena de muntatge i ràpidament va ascendir a adjunt de secretària. Ara ocupava el càrrec de gerent, el segon més important de l’empresa.

-       Sí, i tant. És que tinc una mica de pressa... –va dir la Marina, mirant el rellotge

-       I els nens que fan? Ja deuen ser molt grans, no?

-       Sí, déu ni do, ara són a escola

-       I són tant alts com tu i el teu home? No crec que es quedin curts

-       Mira Eva, és que he de tornar a la feina

-       Escolta, i tu no podries preguntar al senyor Gordoa si necessita algú perquè li porti la comptabilitat o l’assessori amb els temes legals, vam estudiar plegades, saps que sóc bona en el que faig, a més aprenc ràpid...

-       Ui, és que jo no tinc ni veu ni vot a la fàbrica, el senyor Gordoa és qui s’encarrega d’aquests temes. Em sap greu eh

-       Va dona, m’han dit que ets tu qui remena les cireres

-       Doncs t’ho han dit malament. Perdona però  he de marxar

 
En aquesta vida ningú no regala res, va pensar la Marina mentre la silueta de la seva amiga, encara palplantada al mig de la vorera, anava fent-se petita.

És clar que hauria pogut donar-li un cop de mà però no en tenia ganes. Per arribar on era havia robat hores a la família, havia treballat nits senceres, s’havia empassat l’orgull davant del fastigós d’en Gordoa un munt de vegades. No, ella no havia tingut una vida fàcil.

No com l’Eva, que sempre ha estat la més popular, la més llesta, la més moderna, la que havia d'arribar més lluny. A la llarga, tothom té el que es mereix.