On el posem?

Representar el rol de cap  no és fàcil. És possible que n’hàgim conegut de molt diversos, des del dictador (aquell que imposa per força les seves idees i destrueix la creativitat dels altres) fins al liberal (aquell que no jutja ni avalua les aportacions dels demés i només opina si li demanen) però difícilment els tractarem com si fossin uns companys qualssevol.

El tema és més complicat quan ens situem fora de les hores de feina. Per exemple durant el sopar de nadal o una sortida d’empresa. Al costat de qui s’asseurà el cap? Qui compartirà el cotxe amb ell? Si tothom li té tírria  la solució és clara: al costat de l’últim d’arribar o del més despistat. Però si resulta que el superior és una persona entranyable –o si més no passable- ?  Ningú no vol fer-li un lleig però tothom prefereix tenir-lo lluny per poder mantenir una conversa distesa. Al cap i a la fi no són hores de feina!

De vegades qui acaba posant les coses a lloc és el mateix cap. N’hi ha que, de bon començament, ja es col·loquen al costat de la resta de persones que manen, començant pels que ho fan més i acabant pels que ho fan menys. De la resta de treballadors, ni se’n preocupen.

Hi ha caps, però, que no ho tenen tan estudiat i els sembla que, si no es comporten com un treballador més, els titllaran de prepotents o estirats. Llavors miren de barrejar-se entre la multitud, esgarrapant aquella cadira que els treballadors havien reservat pel company que ha trucat per avisar que venia tard  o essent el primer d'arribar i asseient-se al bell mig de la taula, sense donar cap possibilitat a la resta d’escapar-se’n.

Com deia la cançó, és l’ofici del burgés, menjar beure i no fer res. Sigui com sigui, hi ha tràngols pels quals tots hem de passar.