dilluns, 29 d’abril del 2013

Sóc d'aquí



En el seu perfil del Twitter, dues amigues es defineixen com a figuerenques i saltenques respectivament. És lògic ja que sempre han viscut a les dues poblacions gironines i, per tant, s'hi senten del tot arrelades.

Jo vaig néixer a Vidreres però tan punt l'economia m'ho va permetre vaig marxar cap a Girona. De fet, quan en la meva època d'estudiant universitària vaig conèixer la ciutat, vaig descobrir que els llocs, per sí mateixos, poden influir en les persones. És estrany però això que avui em sembla tan evident fins llavors només ho havia llegit en les novel·les i, francament, no m'imaginava que passés de debó.

Va ser una troballa descobrir que el sol fet de passejar pels carrers de Girona em provocava un benestar emocional que a Vidreres no havia sentit mai. I al cap de deu anys de viure-hi encara me'l provoca, faci calor, fred o plogui. Tan si passejo pel barri vell, com per la Devesa, com per Sant Narcís o per Fontajau.  

Això no significa que no guardi bons records del poble, especialment de l'escola i d'un bon mestre a qui un dia dedicaré un post. També de les estones de joc amb els amics. Però no conservo cap paisatge, cap indret especial, del qual enyorar-me (excepte potser la petita biblioteca pública).

Néixer en un lloc o altre no depèn de cadascú però on decidim viure, sí. De vegades l'atzar l'encerta de ple i ens col·loca en el lloc més adient per nosaltres, però d'altres li hem de donar un cop de mà.

No em cal saber quants anys són necessaris per considerar-me gironina. Quan em pregunten d'on sóc responc, convençuda, que de Girona. Potser algun dia diré d'un altre lloc, mai se sap, però de moment m'agrada ser d'aquí.

13 comentaris:

  1. jo no hi visc però com si ho fes, estic tant sols a cinc minuts però ja fa divuit anys que hi treballo. Es una molt bona ciutat per viure.

    ResponElimina
    Respostes
    1. A mi m'agrada molt, malgrat té molts "però". Em deixes xafardejar una mica i preguntar-te d'on ets??

      Elimina
    2. Buf, quines festes majors amb la Salseta del Poble Sec que muntàveu!! (parlo d'anys eh, però no me'n perdia cap)

      Elimina
  2. Avui t'entenc perfectament, perquè la sensació que descrius és la que vaig tenir jo en viure a Barcelona. Precisament per temes econòmics vaig haver de marxar altre cop, només vaig viure quatre anys llargs allà, però sé perfectament on vull viure, si un dia m'ho puc tornar a permetre. Estranyament no m'he sentit mai massa arrelat al meu poble, i això que hi tinc els amics i tota la vida, m'agradaria poder dir que sóc de Barcelona, i de fet allà vaig néixer, però almenys el padró diu ara una altra cosa. Espero que sigui qüestió de temps que hi pugui tornar. De fet, és més una qüestió de diners...

    ResponElimina
  3. A Barcelona no hi he viscut mai però crec que tb hi estaria bé. Potser és que m'agraden els llocs plens d'història i d'històries.

    ResponElimina
  4. T'entenc. Jo visc en un poble que és a mitja hora de Girona, però que encara no és tan ciutat com ho és Girona. Però ciutadeja, vaja.

    ResponElimina
  5. Jo sóc tarragonina però he viscut a quatre ciutats diferents: Tarragona, Palma de Mallorca, Londres i Vilanova i la Geltrú. Ara visc a la última, però de totes triaria a ulls clucs Tarragona. Per records i perquè és la seva llum és especial. A més té platja i totes les comoditats d'una ciutat. Què més es vol? Ara visc a Vilanova que és una ciutat petita amb tarannà de poble. Encara ha de créixer, pobreta, i millorar!! ;)

    ResponElimina
  6. Carai, almenys pots comparar amb coneixement de causa! Tarragona és maquíssima i Londres tb (almenys com a turista).
    Palma i Vilanova no les conec, però segur que tb tenen el seu encant.

    ResponElimina
  7. Estic pensant en fer-me de Girona, no sé, ja veuré.

    ResponElimina