De visita a ca La Caixa

Sé que és dolent per la salut i que no ho hauria de fer però avui, empesa per la necessitat, m’he trobat de nou dins una sucursal de “La Caixa”.

- Hola, vull fer un ingrés a un número de compte 

- Bon dia, és clienta?

- No, però el compte és vostre

- Doncs li haurem de....

- Sí, ja ho sé, em cobrareu dos euros

(Uis, no l’he deixat acabar de parlar, m’estaré tornant una maleducada? )

L’home alça el cap, aixeca les celles i em mira. “Si li va més bé pot fer l’ingrés pel caixer automàtic”

-No,  no és un import rodó. M´estimo més fer-lo aquí

(No és que no m’entengui amb els caixers automàtics  sinó que l’import que he de pagar puja a 446,80 €. Si tenim en compte que el caixer només admet bitllets i, evidentment, no torna canvi, calculo que fent l’ingrés per aquesta via perdré (o, més ben dit, La Caixa em robarà)  3,20 €. Tant per tant, prefereixo que m’estafin els 2€ i almenys obtindré un comprovant com Déu mana)

-Haurà de plantejar-se d’obrir un compte a l’entitat

(Malgrat ho sembli, la seva cara em diu que no m’està prenent el pèl)

-Només per això? No, gràcies

- Dona, per això i altres coses

-Deixem-ho així, serà millor

Per acabar-ho de rematar, quan arribo a casa, el meu home em diu “Encara has tingut sort que t’hagin volgut fer l’ingrés a finestreta” Com diuen en castellà “apaga y vamonos” .  

La conclusió és que, com que és difícil que les escoles, associacions... deixin de treballar amb l'anomenada entitat bancària –quins tractes de favor els deuen fer?- , m’hauré de plantejar seriosament tramitar els ingressos a través del meu banc, aquell que no em cobra comissions, ni manteniment, ni enviament de documentació a casa... però que no rep prou subvencions com per permetre's el luxe de tenir una sucursal a cada cantonada (o, en el millor dels casos, en un de cada dos edificis emblemàtics de  la ciutat)