Renúncia

-  Només és un concurs ridícul, mama.- va dir l’Adriana,  sense aixecar la vista de la pantalla del portàtil

La Marta no es podia creure que la Adriana hagués guanyat els Jocs Florals. Durant anys s’havia fet un tip de portar-la a la biblioteca,  li havia explicat un conte nit rere nit, fins i tot quan encara estava dins la panxa, li havia comprat tota mena de llibres i no havia aconseguit que s’interessés per la lectura. Finalment, a desgrat seu, havia hagut d’acceptar que la seva filla no estimaria mai els llibres i l’havia deixada en pau.

- Ja ho veurem–va dir la Marta abans de desaparèixer darrere la porta  de l’habitació

El dia del recital la Marta i el seu home van ser els primers d’arribar a l’institut. Un munt de cadires de plàstic de color vermell ocupaven la pista de bàsquet. Damunt l’escenari, que estava envoltat per una lluent bandera catalana,  hi havia un professor que provava el micròfon. Van passar per entremig del rest de cadires i van asseure’s a la primera fila.

Un cop va arribar el torn de l’Ariadna, la Marta va escoltar com recitava el poema sense dir ni una paraula. Després  va alçar-se, va agafar la bossa i va dir  “Anem?”. El seu home va mirar-se-la, estranyat, i va sortir al seu darrere.  Ni tant sols van veure com el professor entregava el premi a l’Ariadna, “Marcabrú” d’Emili Teixidor.

- Has vist el nivell? Si semblaven de primària! –

- No hi entenc de poemes, jo- va dir en Jaume –Acosta’m el sitrell, si us plau

- Ostres! –va exclamar de sobte l’Ariadna, tot deixant la forquilla al costat del plat –M’he   descuidat el llibre sobre del banc!

-  Quin llibre? –va preguntar en Jaume

- El llibre! Quin vols que sigui?. Vaig a buscar-lo!- va dir l’Ariadna, aixecant-se ràpidament de taula

- Seu ara mateix, Ariadna. Tu no aniràs enlloc- va dir la Marta

- Però mama, que tancaran l’institut! –

- Et dic que ara no hi aniràs – va contestar la Marta

- Óstia, sempre igual, això és una puta dictadura! – va dir l’Ariadna

-  Ariadna, seu i parla bé- va dir en Jaume, poc convençut

- És que no hi ha dret! Sempre he de fer el que ella diu!  Segur que demà ja no hi serà!-

Desobeint el seu pare va aixecar-se bruscament i, amb un fort cop de porta, va tancar-se dins la seva habitació.

- Què ha passat ? – va preguntar en Jaume a la seva dona

- Ja ho has vist, no?-va replicar la Marta

- Per què no li has deixat anar?

- Si no és prou gran per cuidar les seves coses, no és mereix cap premi

En Jaume va callar. No perquè estigués conforme amb la seva dona sinó perquè coneixia què volia dir aquella mirada. Discutir-hi hauria estat com picar ferro fred.

Aquella nit la Marta va dormir poc. No podia treure’s del cap la seva filla enfilada dalt l’escenari, recitant aquell poema absurd. Va mirar la taula de l’escriptori, pràcticament buida i plena de pols. Va acostar-s’hi i va agafar una fotografia emmarcada on apareixia amb en Jaume i l’Ariadna quan era un nadó.  Va observar-la uns instants, va fregar-la amb el jersei del pijama per treure-li la pols i va tornar-la a deixar on era.

Va obrir el primer calaix de l’escriptori i va aturar-se uns segons. La carpeta verda continuava allà. Va extreure’n un grapat de fulls groguencs. Va asseure’s a la cadira i va reconèixer-se la lletra. Va mirar el rellotge i va començar a escriure.