dimecres, 17 de juliol del 2013

No em desperteu fins l'hora de dinar

La meva participació a la proposta del blog de la Carme, Col·lecció de moments


Grasse Matinee. R. Casas





“Arribaré tard, àvia. No em desperteu fins l’hora de dinar” va dir. Allò que no sabia quan, passades les quatre de la matinada va posar-se al llit, era que el rellotge de cucut que l’avi havia comprat l’any 1927 a la mateixa Selva Negra funcionava amb una precisió absoluta. 
Publicat per a
Etiquetes de comentaris:

19 comentaris:

  1. Sílvia 17 de juliol del 2013, a les 3:32

    Cu-cut, cu-cuuut!! Quin martiri, pobra noia... A casa en tenim un i sort que anava a la seva i no sempre sortia a marcar amb tanta precisió les hores.

    ResponElimina
  2. Helena Bonals17 de juliol del 2013, a les 3:35

    No l'entenc, una pista?

    ResponElimina
    Respostes
    1. Relatus17 de juliol del 2013, a les 3:46

      Cu-cut :) De vegades volem fer els relats tan curts que es queden dins el nostre cap!

      Elimina
  3. Sergi17 de juliol del 2013, a les 5:27

    Em sembla que el descans que pretenia tenir se li'n va anar en orris...

    ResponElimina
  4. Carme Rosanas17 de juliol del 2013, a les 6:45

    he, he, he... a mi m'encanten els relats curts, com aquest. Em sembla que a l'hora de dinar ja tenia el cap ple de cu-cuts...

    Ara m'emporto l'elnlaç a casa...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Relatus17 de juliol del 2013, a les 15:12

      Sí, segur que no va caldre que la despertessin. Gràcies Carme

      Elimina
  5. Consol17 de juliol del 2013, a les 7:08

    Quan et cal silenci qualsevol sorroll és insoportable. Ben trobat, Loreto.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Relatus17 de juliol del 2013, a les 15:13

      Ui, però el cu-cut no és un soroll qualsevol eh? ;) Gràcies Consol

      Elimina
  6. M. Roser17 de juliol del 2013, a les 7:35

    Això li va passar per tronera, quines hores d'arribar, he, he...
    A mi m'agradaria tenir un rellotge de cucut o un d'aquells llargs de paret, amb el temps t'hi acostumes.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Relatus17 de juliol del 2013, a les 15:16

      A casa dels meus pares n'hi ha un, no fa cu-cut però marca les hores com si fos un campanar. Ells sí que s'hi han acostumat, però els demés...

      Elimina
  7. Unknown17 de juliol del 2013, a les 10:10

    A mi també m'agraden els relats curts.
    Si si,el cucut, un darrera l’altre, a les quatre, a les cinc... però quina experiència més positiva , quan les barrejes entre campanes i pobles, és molt positiva.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Relatus17 de juliol del 2013, a les 15:18

      Em sembla que els rellotges de cucut marquen cada mitja hora i els campanars cada quart d'hora, no? Però la fressa important la fan a les hores en punt. No sé que és pitjor! :)

      Elimina
  8. Garbí2417 de juliol del 2013, a les 11:26

    Crec que al primer cu-cut se li a acabà la precisió alemanya del primer cop de sabata

    ResponElimina
    Respostes
    1. Relatus17 de juliol del 2013, a les 15:20

      jejeje aquests rellotges tant antics no s'espatllen així com així, Joan! Potser et caldria més d'un cop de sabata :)

      Elimina
  9. cantireta19 de juliol del 2013, a les 12:30

    Eren 4 faves (cu-cuts) comptades... les que buscava l'ocell fora de la gàbia? ;-)

    ResponElimina
  10. Rafel28 de juliol del 2013, a les 3:27

    Em temo que aquest cu-cut és una espècie en perill d'extinció.

    ResponElimina

Subscriure's a: Comentaris del missatge (Atom)