divendres, 19 de juliol del 2013

Els nens macos



Els caps de setmana, mentre la nena i el seu pare encara dormen, m’agrada baixar d'hora a  la cafeteria a llegir la premsa. Podria comprar-me el diari, o fins i tot fer-me’n subscriptora –em sortiria més barat i els dijous podria anar de franc al cinema- però trobo que aquesta estona, que és només per mi, em serveix per encarar el dia amb bon humor i energia.

Per això em molesta que, un cop estic asseguda a la meva taula petitona i arraconada, amb el diari i el cafè amb llet fumejant, se m’acostin tota mena de marrecs a qui els seus pares han renunciat vigilar o, senzillament, passen de fer-ho.  

Podria explicar-vos molts casos, com el d’una nena que, com que dec fer cara de mixino,  va creure que em moria de ganes de jugar amb la seva piloteta de goma. O el d’un nen que feia derrapar el seu cotxe damunt la meva taula. O el d’una altra que, com si volgués sotmetre’m a un tercer grau, no parava de preguntar-me “Què fas?”, “Com et dius?”, “Tens fillets?”

Ja sabem que els infants mai no són culpables de res (segur?) però... i els pares? Doncs els pares es limiten a mirar l'escena i somriure dolçament "Oi que és simpàtic el meu fill? Oi que és mono?" Molt! Tant que posaria una gàbia a l'entrada de cada bar per  tancar-lo a dins. 

20 comentaris:

  1. L'educació comença pels de casa. O sigui, pels metres quadrats on vius. I després s'obre la gàbia... i comença el caos ;-)

    Bon capde, maca.

    ResponElimina
  2. El teu relat és molt encertat. No acobo d'entendre els pares i les mares que no ensenyen als seus fills a respectar als altres.

    ResponElimina
    Respostes
    1. O potser els sembla que els SEUS fills mai no molesten...

      Elimina
  3. Em posa dels nervis això......a més els pares ja veuen si està el seu fill molestant o la persona els fa jugar. Perquè no hi posen remei.
    Faig donació publica d'un euro per fer caixa per comprar la gàbia

    ResponElimina
  4. Té valor que tu que ets mare declaris una cosa així, si això ho dic jo em crucifiquen i em diuen que no entenc res perquè no sóc pare i que ja ho entendré quan ho sigui. I una merda, si deixes que el teu fill faci el que li rota i a sobre li riu les gràcies, quina mena d'educació li estàs donant?

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ui,però espera't... perquè si els nens maleducats són germans et diuen: -Quan en tens més d'un és diferent, tu no ho entens (clar, perquè només en tinc una). Hi ha moltes excuses ridícules!

      Elimina
  5. Aquesta societat està poc regulada en alguns aspectes. Per portar armes o conduir vehicles es passen exàmens rigorosos, però per tenir fills i educar-los no hi ha cap mena de control. Així surten alguns.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ui però això que dius és políticament incorrecte Sergi... :) Tens tota la raó

      Elimina
  6. La setmana passada van venir a casa uns amics de la infància. A un d'ells no l'havia vist des de d'abans de l'Expo de Sevilla ... Imagina't la il•lusió.
    Vam anar a un restaurant no molt car que conec, i va passar exactament el que expliques
    Jo penso que el problema és una generació de pares que en no sé quin moment de l'evolució van perdre el gen d'educadors i el van canviar pel de taxistes i consentidors dels seus fills.
    Al final t'adones que és certa la teoria: no hi ha nens entremaliats; hi ha pares impresentables.
    Per desgràcia, no és un fet aïllat. I molts restaurants, encara que no poden prohibir-ho per llei, posen traves quan veuen arribar a un grup amb molts nens. I l'amo d'aquest restaurant que conec m'ho comentava l'endemà.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Tot comença amb uns pares impresentables però a la llarga els fills acaben essent iguals i ja no hi ha qui els arregli. Deu ser complicat pels restaurants perquè els nens són "sagrats", fins i tot els maleducats.

      Elimina
  7. Em fa gràcia comprovar com canvien algunes coses: quan jo era petita, les criatures no gosàvem moure un dit sense el permís patern o matern, i ai de tu si molestaves algú altre. Ara, la cosa és totalment al contrari i tot el que fa la canalla sembla que ho haguem d'aplaudir.
    Seria molt demanar un terme mig en l'educació?

    ResponElimina
    Respostes
    1. totalment d'acord Sícoris, sempre anem d'un extrem a l'altre

      Elimina
  8. et comprenc .....els nens necessiten límits....quantes vegades he contemplat criatures trencant branques d'arbustos o en el bus amb el dit insistent a prémer el botó de la rampa mentre els progenitors estan inerts....

    ResponElimina
  9. Jo coneixia un senyor molt animal, que en situacions com aquestes solia dir: Llàstima de rei Herodes...
    Penso que abans d'educar els xiquets s'han d'educar alguns pares, que només en tenen el nom!!! Perquè no els hi diguis res, als seus fillets, que encara acabes escaldat/da...
    Petonets de bona nit.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, és que es pensen que els seus fills són especials i tothom els ha de riure les gràcies. Una abraçada

      Elimina
  10. M'ha agradat molt el teu post-crítica social. Comparteixo la teva inquietud i la teva fina ironia. Un plaer descobrir-te.

    ResponElimina