dilluns, 8 de juliol del 2013

Al bar


Just entrar l’home pàl·lid va entrabancar-se amb la màquina expenedora de tabac, va fer dues gambades descontrolades, va arrapar-se a la taula que hi havia més a prop de la porta i, amb feines i treballs, va aconseguir de mantenir l’equilibri. Duia penjada una bossa esportiva a les espatlles i feia una forta pudor de brutícia.

Tot seguit va asseure’s a un tamboret de la barra, entremig d’un jove que vestia l’uniforme del servei de neteja municipal i d’una dona amb un gos negre i arrissat. En comptes d’encarar-se la barra, va col·locar-se mirant a la clientela del local. Molts ulls van abaixar-se, d’altres van fer veure que miraven el telèfon mòbil.

-       Ja podeu mirar, ja – va cridar l’home

El jove de l’uniforme va alçar-se de la cadira i va disposar-se a marxar. La senyora va estirar el gos cap a l’altre costat de la barra.

-       Ningú em pensa convidar a un entrepà? –

Algunes persones s’afanyaven a acabar-se la consumició, d’altres continuaven absortes amb el  telèfon mòbil i la majoria es girava buscant a l’amo del local.

-       Què passa? Per què ningú contesta?-

L’home pàl·lid va recolzar una bossa esportiva damunt la barra. Va obrir-la i va abocar tot el contingut damunt el terra del bar. Peles de plàtan, pots buits de yogurt, pols d’escombrar, bolquers bruts, restes de macarrons... 

-       Fa 4 dies que no menjo, collons!- Què us pensàveu que hi portava aquí dins?-

La clientela va començar a desfilar cap a la porta. Uns pocs van deixar unes monedes damunt les taules. La majoria va marxar sense pagar.

Quan van arribar a les seves llars amb aire condicionat van explicar a la família que al bar hi havia un drogoaddicte, un borratxo, un violador d’àvies, un atracador de benzineres i un segrestador de nens. 

Tots van asegurar que tenia la pell fosca i no parlava ni un borrall de català. Se’n feien creus d’haver-ne sortit vius!

24 comentaris:

  1. Evadir-se, mirar cap un altre cantó....fet habitual , en el nostre dia dia, incloent la manipulació de la informació !
    Hi trobarem remei ?

    ResponElimina
  2. És un relat punyent! Jo l'hauria convidat a un entrepà.

    ResponElimina
  3. Molt bo, Loreto. T'ha quedat rodó aquest retrat sense concessions de la misèria vista des dels dos vessants.

    ResponElimina
  4. És trist, però crec que jo hauria estat d'aquests que fugia ràpidament, m'incomoden aquestes situacions. Vull creure que no hagués inventat res en explicar-ho, però ben segur que no hagués fet la bona obra... em fa sentir avergonyit.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Per desgracia cada dia hi ha més situacions d'aquestes, XeXu

      Elimina
  5. Uff quin mal rollo, tant ben expresat. Una situació massa actual desgraciadament, encara que el pressumpte podria tenir més tacte.

    ResponElimina
  6. L'autor ha eliminat aquest comentari.

    ResponElimina
  7. Un relat molt bonic,Loreto !
    Evidentment, no és un fet casual que parli en català, alguna cosa va malament,!! Quan aquest país nostre, el que volem concebre és la llibertat de Catalunya.
    Penso que no m’allunyo gaire del sentiment col.lectiu català però, si ens trobéssim en un carreró fosc i solitari, i hagués un perfil que s’apropés cap a nosaltres i, finalment, se t’adreça en català, aleshores respires tranquil.lament. Pensaríem que no ens faria cap mal, independentment del que passi després.
    Tot i així, després de saber quins són els luxes dels que disposa la gent com ara el menjar calent , un sostre i una família, doncs no conec un món més cruel com és el que s’amaga darrera la capa de la riquesa.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Cruel i ple de prejudicis! Gràcies per comentar, Mei

      Elimina
  8. Una reacció, crec, que tindriem la majoria.
    Ni que no és pas correcte.
    Cada dia veig més gent sense casa, i massa cases sense gent...

    ResponElimina
    Respostes
    1. "Cada dia veig més gent sense casa, i massa cases sense gent" si ho pensem, és rídicul. Tens tota la raó Joana

      Elimina
  9. La veritat? jo hagués sigut un d'aquests malparits que hagués fotut el camp corrents, això si, pagant la meva consumissió abans.

    ResponElimina
  10. Un gran dilema. Cada dia veig més gent pidolant pel carrer i amb carros carregats de misèria. No crec que la solució sigui portar una bossa de diners i anar donant almoines com feien les senyores dels burgesos del s. XIX. Sí que crec que cada acte i cada decisió política que prenem o deixem prendre, i ho fem cada dia, ens fa responsables d'aquesta misèria.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, i la responsabilitat compartida és més fácil d'amagar

      Elimina
  11. És un relat punyent i una situació violenta per a tothom. No sé què hagués fet... La meva primera intenció és ajudar, però potser les maneres d'aquest senyor m'haguessin espantat i probablement hagués fugit... No ho sé...
    Gràcies per la visita!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, de vegades és difícil saber com actuar. Gràcies Guspira!

      Elimina
  12. Jo segurament hagués marxat(no corrents) però primer li hauria comprat un entrepà, que al cap i a la fi tampoc són tants diners, i com a mínim m'asseguro que menja...i no em crec que tots els que ho dieu, haguéssiu fet la desbanda!!!

    ResponElimina
  13. Jo si parlo per experiencia li donaría un euro ho dos , hufaix avegades amb altres que trobu cuan baix algún mercat de Granollers ho Cardedeu . Sóc pobre hi al atur se ques pasa gana hi per aixo no en fara més pobre ni ric donar dos euros si no hufaix jo hufa la dona .Val més donar els altres ha que no te tinguin que donar ha tu he penseu aixo unaltre vagada .Noia aquesta del bar pica he pica arriba el cor clar qui el tingui he , aquí li pica ajos come .

    ResponElimina