Repensem els herois

Sovint sentim a dir que els autèntics herois de les guerres són les persones que les pateixen. De la mateixa manera, quan coneixem una persona que suporta alguna malaltia greu considerem que és una heroïna. Fins i tot la gosseta Laika, el primer animal que va orbitar al voltant de la terra i que va agonitzar durant dies fins morir asfixiada o cremada -no se sap del cert- va ser considerada una heroïna.

 En tots aquests casos, però, confonem l’heroi amb la víctima. Així, un heroi o heroïna és un personatge que reuneix qualitats que la majoria de persones del seu entorn valoren com a desitjables i, mitjançant aquestes, pot realitzar una actuació en benefici dels demés, per la qual és reconegut i admirat públicament.

 Com que l’escala de valors de les persones canvia d’una època a una altra, els herois no seran iguals a l’actualitat que, per exemple, durant l’edat mitjana.  

Una víctima, en canvi, és l’individu que,  per circumstàncies que s’escapen al seu control, es troba en una situació difícil i es veu forçat a conviure-hi. Que se’n surti millor o pitjor no el converteixen en heroi. De fet, totes les persones tenim una gran capacitat per afrontar les circumstàncies adverses –els psicòlegs l’anomenen resiliència-  malgrat no en som conscients fins que no la necessitem.

Al llarg de la història els governants s’han servit d’aquesta confusió per fomentar determinades conductes  que estimen desitjables, sobretot en temps d’agitació social i desafecció política. Aquest seria el cas de l’antiga Alemanya socialista on s’aplicava el terme “herois del treball”  als empleats més productius i compromesos amb el govern.

També hi ha múltiples exemples trets d’episodis bèl·lics, els quals fan referència principalment als soldats que resulten ferits o morts durant la batalla.

 Els grans herois actuals són els esportistes, especialment els futbolistes, siguin del Barça o de la “Roja”. Són els que més admirem, els que prenem com a model per als nostres fills i, sobretot, els que més cobren.

Amb això  no hi ha confusió possible perquè, de víctimes, no ho són pas. Ara bé, potser caldria que rumiéssim perquè els que manen mostren tant d’interès en fer-nos-els presents, quines qualitats posseeixen  i si realment son  les que més ens  convenen.