divendres, 17 d’agost del 2012

Un art efímer


En un article  publicat en el Punt Avui (16 d’agost de 2012), l’escriptora Maria Mercè Roca  reconeix que no li fan peça els tatuatges perquè són “per sempre” i ella prefereix les persones que aprenen dels errors i són capaces de canviar d’opinió quan és necessari.   
Probablement l’escriptora gironina fa aquesta apreciació, d’altra banda bellament romàntica, perquè associa el tatuatge amb algun fet íntim i poderós de la persona, com ara una creença, una passió o una opinió  que l’acompanyarà durant tota la vida i que desitja expressar obertament.

Però aquesta concepció dels tatuatges com a símbol de lliure expressió personal, i fins de protesta, és estrictament occidental ja que, en zones d’Egipte o de Sud-àfrica els utilitzen com a medicació contra, per exemple, el “mal d’ull”, el mal de cap i altres tipus de dolors. Igualment els indis inuïts i els indis nord-americans creuen que els tatuatges els protegeixen de qualsevol tipus de desastre. De la mateixa manera, els tatuatges sempre han format part de molts rituals d’iniciació i algunes tribus tropicals els utilitzen per camuflar-se dins la jungla. Una altra raó per tatuar-se es terroritzar l’enemic durant els combats físics ja que poden provocar que l’adversari es distregui mínimament, fet essencial per decantar el combat cap a una banda o altra.
No és d’estranyar, doncs, que els individus que els utilitzen per totes aquestes finalitats desitgin conservar la seva pell tatuada de manera definitiva.


Pels occidentals el tema és diferent, però. Les estadístiques apunten que el 60% de les persones que s’han fet un tatuatge decideix treure-se’l al cap de tres anys. Per fortuna avui dia disposem del làser i amb poques sessions és possible esborrar-lo definitivament sense lesionar la pell. D’aquesta manera ja no cal que els tatuatges romanguin inamovibles durant tota la vida de l’individu i les idees tampoc. 

Cal tenir present, però, que cada tatuatge és una petita obra d’art efímera i, com algunes bones intencions, desapareix amb la persona que el porta. Aquesta constitueix l’autèntica tragèdia  de les societats.  

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada