En un article publicat en el Punt Avui (16 d’agost de 2012),
l’escriptora Maria Mercè Roca reconeix
que no li fan peça els tatuatges perquè són “per sempre” i ella prefereix les
persones que aprenen dels errors i són capaces de canviar d’opinió quan és
necessari.
Probablement l’escriptora
gironina fa aquesta apreciació, d’altra banda bellament romàntica, perquè associa
el tatuatge amb algun fet íntim i poderós de la persona, com ara una creença,
una passió o una opinió que l’acompanyarà
durant tota la vida i que desitja expressar obertament.
Però aquesta concepció dels
tatuatges com a símbol de lliure expressió personal, i fins de protesta, és
estrictament occidental ja que, en zones d’Egipte o de Sud-àfrica els utilitzen
com a medicació contra, per exemple, el “mal d’ull”, el mal de cap i altres
tipus de dolors. Igualment els indis inuïts i els indis nord-americans creuen
que els tatuatges els protegeixen de qualsevol tipus de desastre. De la mateixa
manera, els tatuatges sempre han format part de molts rituals d’iniciació i algunes
tribus tropicals els utilitzen per camuflar-se dins la jungla. Una altra raó
per tatuar-se es terroritzar l’enemic durant els combats físics ja que poden
provocar que l’adversari es distregui mínimament, fet essencial per decantar el
combat cap a una banda o altra.
No és d’estranyar, doncs,
que els individus que els utilitzen per totes aquestes finalitats desitgin
conservar la seva pell tatuada de manera definitiva.
Pels occidentals el tema és
diferent, però. Les estadístiques apunten que el 60% de les persones que s’han
fet un tatuatge decideix treure-se’l al cap de tres anys. Per fortuna avui dia
disposem del làser i amb poques sessions és possible esborrar-lo definitivament
sense lesionar la pell. D’aquesta manera ja no cal que els tatuatges romanguin inamovibles
durant tota la vida de l’individu i les idees tampoc.
Cal tenir present, però, que
cada tatuatge és una petita obra d’art efímera i, com algunes bones intencions,
desapareix amb la persona que el porta. Aquesta constitueix l’autèntica tragèdia
de les societats.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada