Aprendre a estimar-se a un
mateix, controlar la ment, ser una mare perfecta, arribar a l’harmonia
espiritual, assolir la felicitat... són algunes
de les fites que els anomenats llibres d’autoajuda prometen als seus lectors i
lectores.
Deixant de banda la qualitat
literària i el rigor científic que aquest tipus de llibres pugui
tenir, hi ha persones que opinen que “no fan cap mal”. Certament, els llibres per sí sols no són perillosos però són útils? Tot dependrà del sentit comú i de la capacitat
del lector de discernir allò que més li convé davant cada circumstància.
El que algunes persones potser
ignoren és que tot el què diuen aquests manuals també ho poden trobar en
l’autèntica literatura, des d’Isop fins a Imma Monsó.
La diferència és que la
literatura, com l'art en general, a més a més del contingut estricte té un evident component estètic. Transmet informació però també sentiments.
Els manuals d’autoajuda, en
canvi, són una enumeració d’idees soltes, sentencioses, ja elaborades, expressades en
llenguatge telegràfic i que no requereixen que el lector faci cap esforç de re-interpretació. És, en definitiva, com si un professor, des
de la tarima, ens expliqués com hem de
viure. La literatura, en canvi, ens fa viure.
M'autocomento per afegir una frase de l'Emili Teixidor estretament relacionada amb aquest apunt: "Un llibre que no ofereix respostes és millor que un que proporciona solucions però que un cop acabat no deixa res per pensar"
ResponElimina