Informàtic, caixer o músic

A l’hora de presentar-nos davant d’altres persones acostumem a informar-los del nostre nom propi i del lloc on vivim. Però quan, pels motius que sigui,  necessitem proporcionar-los més dades el tema es complica. Podem dir-los els anys que tenim, si vivim en parella o si tenim fills. Una altra opció és assabentar-los de la professió que exercim.   

Anys enrera aquesta última opció era molt vàlida perquè les persones realitzaven un únic ofici durant tota la vida . Avui dia, en canvi, allò més habitual és haver exercit múltiples professions, moltes de les quals  considerem transitòries.

Cal tenir present, a més, que la generació dels que ara rondem entre 30 i 40 anys vam créixer en una època prospera, durant la qual assistir a la universitat era realtivament senzill.

Aquest fet ha fet possible que molts  joves, provinents de totes les classes socials, disposem d’una diplomatura o llicenciatura que, a més, hem escollit de manera lliure.  Allò normal, doncs, hauria de ser que una persona que ha estudiat, per exemple, infermeria exercís d’infermer i, alhora, estigués motivada per assistir als malalts.

A la practica, però, tot és més enrevessat. Moltes vegades la formació de la persona no es correspon amb la professió que exerceix i ni una ni l’altra no acostumen a casar amb els seus interessos personals

Ens trobem, doncs, que hi ha persones que se senten  forçades a presentar-se d’una manera que frega el surrealisme, utilitzant frases com per exemple  “Sóc informàtic de formació, caixer de professió i músic de vocació”. 

A nivell individual la polivalència no ha de ser necessàriament negativa. Tot dependrà de si la persona la viu com una frustració o com un enriquiment personal. Ara bé, a nivell professional pot desgastar els treballadors i treballadores,  que es veuen obligats a treballar de dia per alimentar l'estòmac i treballar de nit per nodrir la ment.

En referència a la vocació ocorre quelcom similar. Els empresaris i gestors persisteixen a ignorar la potencialitat de les persones que tenen a càrrec i la majoria ni tan sols sap què agrada fer als seus treballadors o quines habilitats dominen. Aquest desconeixament comporta que els adjudiquin tasques a la babalà i acabin desaprofitant una bona oportunitat de gestionar l'empresa de manera més productiva i alhora més motivadora per tothom.

M’atreviria a dir que el fons d’ aquest problema, però, no recau tant en el desconeixement sinó en la por  que els empresaris i càrrecs entremitjos tenen  de perdre el seu status i els seus privilegis.

Cal que es deixin de pors i prejudicis, doncs, i comencin a treure profit dels seus treballadors. Necessitem agafar el toro per les banyes si realment volem tirar el país endavant.