Alerta, que ens vigilen

Quan fa calor, malgrat pesi massa per dur-lo a la platja, m’agrada gaudir d’un llibre llarg, intens, dels que duren molt i que provoquen que ens endinsem completament dins la trama, fins i tot quan no l’estem llegint.  

L'estiu passat, doncs, vaig decantar-me per “Tu rostro mañana”, de l’escriptor espanyol Javier Marias (1951). Narra la historia de Jacques Deza, un periodista que es troba, gairebé per accident, treballant per una associació secreta en la qual ha de “llegir” rostres, endevinar com es comportarà la gent en el futur i fer-ne informes adreçats a destinataris d'intencions almenys tèrboles.

“Tu rostro mañana” és una novel·la excel·lent i alhora inquietant, sobretot perquè, entre moltes altres coses, tracta el tema de les acusacions arbitràries entre ciutadans, pràctica que els governs dictatorials acostumen a fomentar.  

Sense anar més lluny, l’any 1939, el primer govern de la dictadura franquista va dictar la Llei de Responsabilitats polítiques, que pretenia castigar totes les accions i omissions de les persones que haguessin col·laborat, fos com fos, amb la Segona República Espanyola.

La llei era tan àmplia que incloïa totes les actuacions que, segons el franquisme, mereixien un càstig, com per exemple disposar de segons quins llibres (d’orientació marxista, contraris al règim o senzillament escrits en català –amb algunes excepcions, com els llibres d’autor amb poca difusió o de temàtica eclesiàstica-)  o ser, o haver estat, simpatitzant de determinats partits polítics.

Gràcies a aquesta llei, el règim franquista va poder mantenir els ciutadans i ciutadanes del tot atemorits ja que tothom corria el risc de ser denunciat mitjançant qualsevol excusa, indiferentment de si era veritat o no. Qui no ha sentit la història del veí engelosit que, amb la seva acusació, acaba provocant l’afusellament de la persona objecte de les seves frustracions i enveges?

Segurament tots els pobles tenen històries similars perquè, quan van maldades, acostuma  a sorgir el pitjor de cadascú, allò que es diu “mirar per un mateix i, als demés, que els bombin”. Com més dolenta és l’època més creix l’insolidari fenomen, per la qual cosa es dóna principalment durant les dictadures més sagnants.

Per aquest motiu quan vaig assabentar-me que el govern català havia creat una aplicació informàtica per animar a la ciutadania a denunciar a qui comet infraccions en el tren (des de no pagar el bitllet, a pidolar, a seure a terra o posar els peus damunt els seients) se’n va encendre el timbre d’alerta, aquell que sona cada vegada que sento alguna notícia susceptible de ser un parany polític.

Un altre tema és el dels incendis de l'Alt Empordà. Avui el conseller anuncia que ja han desxifrat l’ADN de la persona que va llançar la burilla que va provocar els dramàtics focs i que van destrossar la vida de tantes persones. Ara només resta comprovar si  aquesta persona està fitxada ens els arxius policials i, en cas que sigui així, se la podrà acusar d’homicidi involuntari.

El govern, que sap com treure profit de la desolació col·lectiva, vol convertir aquesta persona en un boc expiatori. Pretén que serveixi de model per la resta de ciutadans perquè ningú més gosi tirar cap burilla a peu de carretera.

Alhora el conseller insta a tothom, en nom de la responsabilitat ciutadana, a denunciar a qui cometi imprudències al bosc però no planteja qui ha de garantir, en última instància,  que la massa forestal es conservi neta i si també hauria de respondre dels seus errors. Algun dia ja se n’ocuparan els presos, diu, malgrat sap que ara per ara això no és legalment possible ni raonable.

I el pitjor de tot és que el govern continua retallant en educació i cultura, que són gairebé les úniques vies mitjançant les quals els ciutadans podem arribar a ser autènticament responsables, assenyats i lliures.     

El dictador fa molts anys que és mort  i malament rai si algun dia se li acut ressuscitar. Però, massa sovint, hi ha conductes que ens el recorden.