Ja ha transcorregut tota una setmana i no aconsegueixo retornar a la normalitat. Però estic convençut que la retrobaré, sigui d’aquí uns mesos o uns anys. No tinc pressa perquè sé que, finalment, tot continuarà igual entre la meva dona i jo, com si res no hagués succeït aquella nit, mentre tornàvem de sopar a casa de la sogra.
- Per què m’ho has explicat? vaig preguntar-li
- Per que t’estimo, ja ho saps – va contestar ella.
- No és veritat. Una cosa així no s’explica a la persona que estimes
- Tens raó. T’ho he dit per que tu sí que m’estimes – va dir, aquest cop sense apartar els ulls de la guantera del cotxe.
- Et crec, però no et puc perdonar
La meva dona va mirar-me. Plorava. No era estrany. M’havia enganyat amb un alumne de l’escola d'idiomes i, com si amb això no n’hi hagués prou, acabava de confessar-me que no m’estimava. Però no era això el que més va doldre’m. El pitjor fou adonar-me’n que jo feia temps que ho sabia. Aquella obsessió per la feina, aquelles interminables vetllades davant el televisor fins la matinada, els silencis dels pocs dies que coincidíem dinant o sopant, la completa dedicació a la nostra filla, l’alegria que mostrava quan sortia amb els amics... És clar que me n’havia adonat però havia decidit mirar cap a una altra banda.
No podia seguir conduint en aquell estat de caos mental, així que vaig aturar el cotxe en un marge prou ample de la carretera.
La meva dona encara tenia els ulls vermells de plorar i cercava amb mans maldestres un mocador dins de la bossa. Vaig oferir-li el meu. Com sempre, li vaig oferir.
- Gràcies
- De res –vaig respondre de manera automàtica
- Sento que no puguis perdonar-me
- Jo també ho sento
- I què farem ara?
- Tornar a casa, sopar i anar a dormir – Vaig respondre. No desitjava dir res fora de lloc, res que alterés la nostra quotidianitat. Tot havia de continuar com feia mitja hora, abans que em confessés l’engany, senzillament perquè no era capaç d’imaginar la vida allunyat d’ella. Per mi no existia aquesta possibilitat. El sol fet de pensar-m’hi m’aterria.
De sobte, la petita Joana va començar a plorar.
- Afanyem-nos, la nena demana el sopar – vaig dir.
- Vinga, ja condueixo jo – va dir ella, amb un entusiasme ben cert
- Saps què? Finalment sí que aniré a Madrid a fer el curs. És important per la feina.
- Me n’alegro. Segur que t’anirà molt bé.
- Segur que sí- vaig respondre. De manera inevitable vaig pensar en el piset del carrer Cervantes, l’existència del qual la meva dona desconeixia. Al cap i a la fi, aquell pis també formava part de la nostra quotidianitat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada