La màquina del judici final

Quan la Maria Rosa va veure aquell artefacte gairebé cau del pòdium on tant matusserament l’havien col•locada. Un cop recomposta, va mirar de reüll el senyor que tenia al costat, segurament una celebritat d’algun país remot. Aquella altivesa, aquella jaqueta almidonada, aquell mocador blanc sobresortint de la butxaca, aquells cabells tant ben clenxinats. Tot el delatava. La Maria Rosa, que en vida mai no havia tolerat a aquell tipus de gent, menys ho faria ara que estava morta. Senzillament no tenia prou estómac. Ella sempre va formar part dels altres, com la immensa majoria de persones va ser una no escollida. Com podia ser que l’haguessin situat a frec d’aquell individu? Si havien de jutjar-li l’ànima, i tot feia preveure que sí, que almenys tinguessin la decència de col•locar-la on li corresponia.

- Què se n’ha fet de l’estatus social?- va preguntar en veu alta

- Senyora, que prou feina tenim – va respondre la resclosida celebritat

- Doncs a mi em sembla que, de feina, ben poca – va respondre un jove que estava situat tres llocs més endarrere.

Algunes persones van adreçar-li mirades aprovatòries però ningú va intervenir. El Dia del judici final havia arribat massa d’hora per alguns i aquell jove, que en prou feines devia arribar als vint anys, n’era una prova irrefutable. El silenci va tornar a imposar-se com a mostra de respecte per aquells infants i joves que, tot just començar a jugar havien anat a petar a la casella de la calavera. La vida no tenia res a veure amb la justícia i tot semblava indicar que la mort tampoc.

Mentrestant la màquina continuava funcionant a tot drap. Les persones hi entraven de set en set i cap no en sortia. La Maria Rosa es preguntava on carai anaven a parar aquelles ànimes. De sobte una altra personalitat, situada al començament de la filera, va patir un atac de pànic.

- No em mateu!! Pietat! Aquesta cosa no pot jutjar-me, què no sabeu qui soc? –

Era evident que saber-ho, en aquells moments, no importava a ningú. Però la Maria Rosa sí que va reconèixer’l. No recordava el nom però l’havia vist moltes vegades a la televisió. Era un totalitarista, un individu dels que creien que podien imposar la seva voluntat a tot un país en benefici propi i dels seus. Durant tota la vida havia pogut escollir a dit qui menjava i qui no, qui vivia i qui no. La Maria Rosa hauria volgut explicar-li que no calia que s’escarrassés, que ja era mort, però no va fer-ho. No valia la pena alleugerir-li el patiment. Al cap i a la fi ell no ho hauria fet.

- Pateix perquè es pensa que la màquina el condemnarà- va dir el jove amb solemnitat

- I amb tota la raó – va respondre la Maria Rosa- Si no va tenir càstig a la terra, el trobarà a l’altra vida.

El jove va afirmar amb el cap. Però no compartia el dictamen perquè, al contrari que la Maria Rosa, no havia rebut educació catòlica. Malgrat això sabia respectar totes les creences i més en un moment tant delicat. Amb quin bastó podria recolzar-se ell ara que la ciència li havia fallat?

Mentrestant la màquina acabava d’engolir el dictador juntament amb sis persones més.

- La història ens absoldrà- devien pensar Neró, Caligula, els faraons, Ponç Pilat, els Borja, Primo de Rivera, Lerroux, Stalin, Hitler, Mao,  Franco... i tants altres.

La Maria Rosa comptava les ànimes que tenia al davant. No trigaria a arribar el seu torn.