El dia que la Lourdes va patir l’atac de cor que li féu repensar la vida va adonar-se que s'estimava a la Marta i a l'Albert amb bogeria. De fet, si no hagués sobreviscut a l’escomesa, hauria enyorat només dues coses d’aquest món: els seus dos fills i els passeigs entre les pinedes dels afores de Tossa de Mar.
L’endemà mateix de rebre l’alta hospitalària va començar a planificar minuciosament el temps del qual disposava. Cada dia, abans d’anar al despatx, caminaria durant tres quarts d’hora per les pinedes i, quan passades les vuit del vespre, plegués de la feina, es dedicaria íntegrament als seus fills. Estava convençuda que solament així podria descansar en pau, sense enyorances, en cas que el cor li tornés a fallar.
Gràcies a una força de voluntat de ferro la Lourdes va acomplir fil per randa els seus propòsits durant quinze anys consecutius, en el transcurs dels quals els fills van fer-se grans. El noi va començar a treballar de biòleg marí a Greempeace i va traslladar-se al Canadà amb la seva xicota de tota la vida. La Marta, que s’havia llicenciat en belles arts, va obtenir una plaça de conservadora en el British Museum.
A pesar de la insistència dels fills per què l’acompanyessin als països d’acollida, la Lourdes va preferir quedar-se al pis de Tossa per no haver de renunciar als passeigs matinals, els quals ara, com que disposava de més temps lliure, havia decidit ampliar als vespres. La Marta i l'Albert, després de jurar-li una i una altra vegada que tornarien a casa tots els nadals, van marxar.
El primer nadal van passar-lo plegats, com si la distància no pogués canviar res entre ells; el segon nadal la dona de l'Albert, que estava embarassada de vuit mesos, va absentar-se perquè no va veure's en cor de viatjar fins a Tossa; el tercer nadal van ser cinc persones, comptant el petit Carson; el quart nadal la Marta va presentar-los al Paul i el cinquè nadal, al seu fill Jordi; el sisè nadal la Lourdes va rebre per correu una felicitació de l’Albert, feta a mà, i és va conformar a dinar només amb la Marta i a la seva família; el setè nadal l’Albert només va enviar un correu electrònic i el vuitè nadal la Marta tampoc va viatjar fins a Tossa perquè, senzillament, tenia d'altres compromisos.
El vuitè nadal la Lourdes, que tornava a tenir el cor delicat, va menjar sola l’escudella i els torrons.
Un matí d’agost del novè any tant l’Albert com la Marta van rebre una trucada de l’ambaixada catalana per avisar-los la seva mare havia mort víctima d’un incendi que havia arrasat la Costa Brava. El foc, que la policia sospitava que havia estat intencionat, havia calcinat tots els arbres de la contrada i havia enxampat a una colla d'excursionistes, quatre dels quals no havien sobreviscut.
Els dos germans, cadascú a casa seva, de seguida van lligar caps. La seva mare havia aconseguit marxar sense enyorar-se de res però, a ells, els remordiments no els permetrien viure tranquils mai més. Només els restava esperar la trucada de la policia.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada