Una tarda, tornant d’escola, en Tomeu va ensopegar amb en Cucanat, un espantacriatures que habitava al bell mig del bosc. En veure aquella bestiota tant grossa, peluda i amb els ulls tant vermells en Tomeu va espantar-se molt i volia arrencar a córrer però de seguida en Cucanat va dir-li:
-Eps, no fugis que no vull fer-te cap mal
- Què vols? – va dir en Tomeu, que no se’n refiava gens ni mica
Llavors en Cucanat li va preguntar on anava i en Tomeu li va respondre que estava esperant en Bru, el monstre dels esbarzers, per donar-li un ensurt.
- I aquest Bru és un monstre dels de debò ? – va preguntar en Cucanat
- No, no – va respondre en Tomeu- És un nen. Però no viu al poble com els altres nens i nenes. Viu enmig del bosc, en una casa de branques i fulles. Per això tots l’anomenem el monstre dels esbarzers.
En Cucanat va dir que ell era l’espantacriatures més ferotge d’aquelles terres i que, en un tres i no res, podia aconseguir que en Bru s’escagarrinés de por.
- Serà molt divertit, ja veuràs. Però a canvi has de prometre’m que seràs el meu amic per sempre- va dir en Cucanat.
En Cucanat va amagar-se darrera un arbre ben gros i, al cap de poca estona, va arribar en Bru. Quan va veure en Tomeu va acostar-se per saludar-lo però ràpidament en Cucanat va sortir de l’amagatall i va plantar-se-li al davant tot movent els braços amunt i avall i fent uns crits esfereïdors. En Bru va espantar-se molt i va marxar corrents com un esperitat.
- Ha sigut molt divertit Cucanat. Ara he de marxar cap a casa perquè la mare i el pare m’esperen per sopar – va dir en Tomeu que ja s’havia oblidat de la promesa que havia fet a en Cucanat.
Aquella mateixa nit, però, en Cucanat va presentar-se a casa d’en Tomeu. Va enfilar-se per la paret fins arribar a la finestra i, sense fer soroll, va entrar a l’habitació del nen, que estava ben adormit. Després va carregar en Tomeu amb molt de compte fins el cau que tenia al mig del bosc.
Quan en Tomeu va despertar-se dins aquell forat tant fosc, estret i brut va espantar-se molt i va començar a plorar i a xisclar. Va cridar tant que en Bru, que dormia tranquil•lament a la seva casa de branques i fulles, també va despertar-se.
- Qui crida d’aquesta manera? – va pensar en Bru – Segur que en Tomeu ja torna a estar amb aquella bestiota horrible – I va marxar cap al cau d’en Cucanat per esbrinar què passava.
- No et preocupis Tomeu, t’ajudaré a sortir d’aquest forat- va dir en Bru.
Però en aquell moment va arribar en Cucanat i, quan va veure a en Bru, va enfadar-se molt i va començar a empaitar-lo.
- No t’escaparàs, nen del bosc! –va bramar l’espantacriatures – En Tomeu és el meu amic i no te’l emportaràs enlloc!
En Bru va començar a córrer tant ràpid com va poder fins a la part més fosca del bosc i, com que coneixia tots els racons, de seguida va trobar un amagatall darrera unes roques. En canvi en Cucanat va quedar enganxat entre les branques d’una vella surera i no va poder alliberar-se fins l’endemà al matí.
En Bru, quan va veure que en Cucanat ja no podia empaitar-lo, va tornar al cau i va allargar la mà a en Tomeu per ajudar-lo a sortir del forat.
- Estàs bé, Tomeu? – va preguntar en Bru
- Sí, gràcies per ajudar-me Bru. No et diré mai més el monstre dels esbarzers, a partir d’ara et diré només Bru! – va dir en Tomeu al seu nou amic.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada