La secta de Candes

L’any 1986 Candes era un poble d’aproximadament 100 habitants, sense platja ni muntanya, que conservava l’antic encant de les petites poblacions de la Catalunya central. Allà, la gent vivia sense pressa ni gaires maldecaps però, en contrapartida, havia renunciat a les emocions i a les grans gestes. Els pocs joves que el patien frisaven per marxar a la ciutat i els molts vells que el gaudien no volien abandonar-lo per res del món.

Per aquest motiu tothom va estranyar-se quan, una nit d’octubre, van desaparèixer quatre àvies. Veïns i familiars van cercar-les per tot arreu però, al cap de set dies sense trobar-ne cap rastre, van desistir. Finalment, tenint en compte l’edat avançada de les dones, van donar-les per finades.

Transcorreguts 3 mesos, quan ja gairebé s’havia oblidat l’episodi, va succeir el més inesperat. Van desaparèixer vuit ancians més. Aquesta vegada els habitants de Candes van començar a angoixar-se. La gent parlava dels fets, els rumors creixien sense mesura i els vells es tancaven a casa i es feien acompanyar a tot arreu pels familiars i amics.

L’alcalde va plantejar la qüestió a la policia de la capital i aviat el poble va omplir-se d’agents, tant uniformats com de paisà, que, a parer de molts ciutadans, feien més nosa que servei. Finalment un inspector va assenyalar una secta, amb les instal·lacions als afores de Candes, com a responsable de les intrigants desaparicions.

La primera pista va proporcionar-la la senyora Rita, una dona de 78 anys que afirmava que una noia jove i estrangera li havia convidada a casa seva i li havia promés que podia regalar-li la vida eterna. – El cos morirà però l’ànima viurà per sempre si s’uneix a nosaltres- va dir-li. En sentir allò, la senyora Rita va espantar-se sobiranament ja que la darrera cosa que desitjava era convertir-se en una ànima en pena, sense coneguts vius i aliena a les inevitables transformacions de la societat. Després de negar-s’hi amb fermesa, va fugir del lloc com una esperitada i va acudir directament a la polícia.

Davant d’aquesta declaració tant sorprenent l’inspector va començar a vigilar les instal·lacions, la pressumpte delincuent, els diversos ancians que entraven i sortien de la finca i va concloure que realment es tractava d’una secta destructiva. A partir d’aquí tot va anar molt ràpid: van detenir a la jove estrangera, van clausurar l’edifici i van retornar un munt d’avis i àvies desorientats a les seves famílies.

Gràcies a aquest desafortunat incident Candes va fer-se visible per tot el món i alguns programes de televisió, que volien aprofitar la popularitat del poble per incrementar els índexs d’audiència, van entrevistar les persones afectades i van omplir-los les butxaques de diners. Com que gairebé tots els implicats passaven dels 75 anys, foren els fills, filles, néts i nétes els qui realment gaudiren del capital i el primer que van fer fou marxar cap a ciutat. Al cap de dos anys, el cens de la població va reduir-se dràsticament i al cap de cinc anys el poble va quedar desert.

I així fou com Candes deixà de ser un acolllidor llogaret de la Catalunya central per convertir-se en un genuí poble fantasma, amb tota mena d’espectres que, profundament penedits d'haver demanat la vida eterna, vagaven pels carrerons humits carents de rumb i desitjosos de desaparèixer d'una vegada per totes.

Mentrestant, en el pavelló psiquiàtric de la presó de Madrid, una jove estrangera insistia a regalar la immortalitat als companys de cel·la.