Mira-te’l, aquesta jaqueta pel cap baix val 2.000 euros. I les sabates, i aquests pantalons… Déu ni do, talment com si acabés de sortir de l’envàs. I com parla, quina elegància, quanta raó que té!
Ahir vam coincidir en els vestidors de la piscina. Cercava, apressat i nerviós, la roba dins la motxilla. Els cabells, encara humits, estaven tant encrespats com ho estava el seu estat d’ànim. El vestit de bany se li enganxava a les anques, configurant una imatge ben galdosa del seu paner. I els dits dels peus, embotits dins unes espantoses sandàlies de goma blau cel, se li començaven a reblanir. Finalment va trobar en el fons de la motxilla una camisa beix i arrugada i, empès pel pudor, va posar-se-la sense ni tant sols eixugar-se, de manera que immediatament van formar-se unes ridícules taques d’humitat allà on la roba li tibava amb més força. Ja només li restava treure’s el banyador i posar-se els calçotets. L’home va sotjar l’estança i va mantenir-se amatent de tot el que succeïa: un home nu sortia d’una de les dutxes, deixant un regalim d’aigua al llarg del mosaic; un altre s’eixugava els peus assegut damunt la banqueta de plàstic; un altre intentava convèncer a un nen d’uns 5 anys de la necessitat de fer un pipí abans d’entrar a la piscina. Massa gent –va pensar l’home- No hauria d’haver vingut un dissabte. Se li va ocórrer canviar-se dins del wàter però l’olor que desprenien els pixums a peu de tassa ràpidament li van provocar nàusees.
Finalment va pressionar la tovallola, els calçotets i les sabates dins la motxilla i va sortir dels vestuaris. Ja es canviaria a casa.
Avui, però, tot és diferent. L’home se sent còmode davant les càmeres de televisió. Manté la mirada serena i el posat imponent. L’únic que reté de l’episodi de la piscina és un sentiment d’humiliació intensa. Sort que l’endemà, just arribar al despatx, va tenir la satisfacció d’acomiadar a l’ assessor d’imatge. Qui es pensava que era? Com li va poder suggerir que anés a un gimnàs públic? Maleïda època! Tot està capgirat. La gent no sap quin és el seu lloc, homes i dones qualssevol es barregen a les piscines, als restaurants, als avions... talment com si fos bestiar. Ja no hi ha respecte per res ni per ningú.
Silenci, que tothom se senti feliç. El president del govern comença el discurs de Nadal.
"Senyores, senyors, és un honor per mi representar aquest gran país ple de gent fantàstica que és Catalunya... "
Ahir vam coincidir en els vestidors de la piscina. Cercava, apressat i nerviós, la roba dins la motxilla. Els cabells, encara humits, estaven tant encrespats com ho estava el seu estat d’ànim. El vestit de bany se li enganxava a les anques, configurant una imatge ben galdosa del seu paner. I els dits dels peus, embotits dins unes espantoses sandàlies de goma blau cel, se li començaven a reblanir. Finalment va trobar en el fons de la motxilla una camisa beix i arrugada i, empès pel pudor, va posar-se-la sense ni tant sols eixugar-se, de manera que immediatament van formar-se unes ridícules taques d’humitat allà on la roba li tibava amb més força. Ja només li restava treure’s el banyador i posar-se els calçotets. L’home va sotjar l’estança i va mantenir-se amatent de tot el que succeïa: un home nu sortia d’una de les dutxes, deixant un regalim d’aigua al llarg del mosaic; un altre s’eixugava els peus assegut damunt la banqueta de plàstic; un altre intentava convèncer a un nen d’uns 5 anys de la necessitat de fer un pipí abans d’entrar a la piscina. Massa gent –va pensar l’home- No hauria d’haver vingut un dissabte. Se li va ocórrer canviar-se dins del wàter però l’olor que desprenien els pixums a peu de tassa ràpidament li van provocar nàusees.
Finalment va pressionar la tovallola, els calçotets i les sabates dins la motxilla i va sortir dels vestuaris. Ja es canviaria a casa.
Avui, però, tot és diferent. L’home se sent còmode davant les càmeres de televisió. Manté la mirada serena i el posat imponent. L’únic que reté de l’episodi de la piscina és un sentiment d’humiliació intensa. Sort que l’endemà, just arribar al despatx, va tenir la satisfacció d’acomiadar a l’ assessor d’imatge. Qui es pensava que era? Com li va poder suggerir que anés a un gimnàs públic? Maleïda època! Tot està capgirat. La gent no sap quin és el seu lloc, homes i dones qualssevol es barregen a les piscines, als restaurants, als avions... talment com si fos bestiar. Ja no hi ha respecte per res ni per ningú.
Silenci, que tothom se senti feliç. El president del govern comença el discurs de Nadal.
"Senyores, senyors, és un honor per mi representar aquest gran país ple de gent fantàstica que és Catalunya... "
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada