Per l'amor de Déu, no feriu els sentiments de la vella

La veu del jutge és ferma però tan melindrosa que no puc evitar de somriure. No és que digui res d’especial, ben al contrari, però qualsevol paraula sota l’encís d’aquella veu sensual és com una colpidora declaració d’amor. - Vet aquí un jove errat- penso – Segur que les coses li anirien millor si hagués escollit un altre ofici. De totes maneres, qui pot jutjar el jutge? Ben mirat, d’errades jo també n’he comés un munt.

La primera va ser casar-me amb aquell home. La segona, ser massa covarda per abandonar-lo. I la resta van arribar soles. El cas és que l’home ja és mort i, mireu com són les coses, va tenir una fi ràpida i indolora. Una mort massa perfecta per un ésser abominable.

Però l’error més terrible de tots va ser no engegar-li un tret al cervell, ras i curt. Fins i tot tenia la pistola però em va mancar valor per utilitzar-la. En comptes d’això, vaig provocar l’incendi que va estendre’s per tota l’arbreda fins arribar al càmping. Aquella nit van morir dinou persones i desenes van patir cremades molt importants. Però ell ni tant sols va despertar-se. Va morir ofegat pel fum.

Contemplo el jutge, que continua recitant lleis i repartint els torns de paraula dels lletrats. És un magistrat jove, d’entre 35 i 40 anys , amb tota la vida per davant. La meva, en canvi, s’està marcint. Aviat compliré 76 anys, l’edat en què va morir la mare i el límit que, fa temps, m’havia fixat per mi mateixa. No hi ha dubte que setanta sis anys és una bona edat per marxar.

Torno a mirar el jutge. Sembla que finalment dictarà la sentència. Desitjo tornar a sentir aquella veu. Però no, la seva expressió és tova. Això ja m’ho conec. No hi haurà pena, no hi haurà presó perquè, en aquest país, no es condemnen les persones de 76 anys. Absolta per vella. El jutge ha considerat que sóc una dona acabada. Com una nena petita em tapo les orelles. No em convé sentir una sentència tant denigrant, m’ensorrarria sense remei.

Per sort la pistola continua amagada al calaix de la tauleta de nit, sota la genollera. Demà esbrinaré com sona la veu del jutge quan li rebenti la jugular