El malestar del poeta

Gràcies a un poema curtet, de rima consonant, sobre les cigonyes que cada estiu niuen a la teulada de casa la Lorena va guanyar els Jocs Florals de l'escola. D'entrada, quan la professora de català li ho va dir, va sorprendre’s molt. -Però si només era un exercici de classe!- va pensar la nena. Quan li van explicar que el premi consistia en un llibre, però, va estar d’allò més contenta.

L’acte d'entrega va fer-se el dia de Sant Jordi. Les professores de català i plàstica van improvisar un escenari dins el gimnàs i, per donar-li un aire més solemne, van decorar-lo amb algunes flors de paper de seda i una gran pancarta de coloraines. Tota l'ornamentació era molt senzilla però feia goig de veure.

La Lorena i els seus pares van ser els primers a arribar ja que havien sortit molt d'hora de casa per poder seure a primera fila. La mare lluïa un vestit nou, comprat expressament per la cerimònia, però per res del món no considerava que hagués malbaratat els diners . L'ocasió bé s'ho mereixia.

El pare, en canvi, no se'n sabia avenir. No acabava de convèncer's que la seva filla finalment hagués heretat les seves aptituds narratives. La Lorena era tan poc aplicada en els estudis!

A casa, dins d'un calaix de l’escriptori, el pare hi guardava un esborrany de novel•la, però no ho sabia ningú. Només li restava un final rodó i original per tenir-la enllestida. Feia un munt d' anys que el cercava però encara no l'havia trobat. Un cop el tingués, però, creia que es convertiria en un autor genial, de l'alçada dels mateixos escriptors clàssics. No podia ser d'altra manera ja que posseïa un talent innat per la literatura. Al cap i a la fi quan era un nen va trionfar en tots els Jocs Florals als quals va presentar-se, no com la Lorena que en prou feines n'havia guanyat un.

–I tot seguit us presento el poema “Les cigonyes amigues”, de la Lorena Gràcia Pinyol, de quart de primària - va anunciar la professora. Un gran aplaudiment ressonà per tota la sala i la nena, amb el rostre enrojolat, sortí a recitar el poema. Tal com li havien dit, van obsequiar-la amb “Els bruixots de Kibor”, una novel•la juvenil de Joaquim Carbó.

En arribar l’hora de marxar, un cop closa la cerimònia, la Lorena ja s’havia oblidat del poema, del llibre i de tot plegat. S'havia enfrascat a jugar a gomes amb tres amigues i estava del tot immersa en l'activitat. Entre una cosa i altra, doncs, va marxar sense pensar a agafar el llibre, que va quedar oblidat damunt el segon graó de les escales del gimnàs.

No va adonar-se'n fins que va arribar a casa. Llavors va demanar als pares de tornar a l’escola a buscar-lo però el pare va negar-s’hi en sec. Per més raons que la Lorena va adduir res no va fer-lo canviar d’opinió. Si no ets prou responsable per tenir cura de les teves coses, potser és que no et mereixes cap premi” -va dir l'home, visiblement irritat. Així el llibre va perdre’s per sempre més.

Al vespre, quan la mare de la Lorena va preguntar al seu marit perquè no havia volgut tornar a l'escola a buscar el llibre, va quedar-se mut, incapaç de donar-li una explicació raonable.