El Mètode

L’Elsa Turró s’havia acostumat a allunyar-se dels aparadors de les botigues, dels vidres nets, dels miralls, dels electrodomèstics reflectants i fins del retrovisor del seu utilitari. De fet, evitava qualsevol objecte que li retornés la pròpia imatge. Per maquillar-se, però, havia d’utilitzar al mirall. I llavors s’obligava a mirar. El nas una mica punxegut i inclinat lleugerament cap a l’esquerra, els ulls junts i vivaços, les celles primes i el front ample de la mare. Des de ben petita l’Elsa se sabia posseïdora d’ uns trets facials absolutament harmoniosos, fins i tot bonics, però actualment no se’n sentia gens orgullosa. Succeïa més aviat el contrari. A causa de la seva professió, que d’altra banda adorava, la imatge del seu rostre la turmentava en gran manera.

Tot va començar uns mesos enrere, quan un professor associat li va oferir una feina de psicòloga en el Departament d’Afers Interns. L’Elsa, que tot just acabava de llicenciar-se, no se’n sabia avenir. Durant la carrera les seves qualificacions sempre van ser mitjanes i, a diferència d’alguns companys que havien obtingut càrrecs de confiança en el Govern, ella mai no va aconseguir fer cap contacte important. No hi havia res, i més tenint en compte com funcionava el mercat laboral, que la induís a creure que trobaria feina tant fàcilment.

- És una feina sense cap risc – va dir-li el professor - Tu els veuràs els rostres però ells a tu no. I només caldrà que anotis minuciosament els trets comuns. D’altra banda, no hauràs de decidir res, de la feina bruta ja se n’encarregarà la Justícia.

L’Elsa, que era una persona impulsiva i ambiciosa, no va dubtar a aprofitar el cop de sort. Ni tant sols va plantejar-se els motius pels quals el professor li havia ofert la feina precisament a ella. Senzillament va confiar en la fortuna i va consentir.

Durant les primeres setmanes va realitzar la tasca amb entusiasme, enlluernada pels diners que ingressava a final de mes i convençuda de poder canviar el món. El Mètode era senzill. Primer va analitzar el rostre de totes els assassins condemnats a mort del país i seguidament va elaborar un retrat exhaustiu de cadascun. Posteriorment, va cercar les característiques comunes i d’aquesta manera va obtenir el rostre criminal prototípic. I aquí finalitzava la feina més important. A partir de llavors només havia d’anar actualitzant i ampliant l’arquetip. Fins i tot, com que li sobraven hores, va introduir la vessant psicològica, tasca molt més adient a la seva formació acadèmica i als seus interessos professionals.

Després, amb l’arquetip a la mà, haurien de ser els peritatges judicials els qui decidissin què fer amb els homicides venidors. Donar valor de prova a la similitud amb el rostre prototípic, en cas que n’hi hagués, o no fer-ho sols havia de dependre de la Justicia. Ella quedava eximida de tota responsabilitat.

Uns mesos més tard, l’Elsa, que havia contemplat el rostre de tants criminals, se sentia incòmoda de mirar-se en un mirall. No podia evitar trobar concidències en la fesomia, encara que fossin molt vagues. Prou que s’esforçava a pensar que eren dèries seves però durant les hores següents a la presentació d’un informe facial en un judici o fins d’una entrevista rutinària, la imatge d’un nas inclinat cap a l’esquerra, punxegut o d’uns ulls junts o vivaços l’aturmentaven a més no poder.

Per tal d’alliberar-se de qualsevol facció sospitosa va decidir sotmetre’s a diverses operacions de cirurgia plàstica. Atès que la doctora que havia d’operar-la era partidària d’un estricte codi ètic va veure’s obligada a explicar-li fil per randa el seu cas per tal de convèncer-la de la necessitat d’entrar a quiròfan. Finalment va convèncer-la i l' Elsa va poder operar-se sense més complicacions.

D'aquesta manera va obtenir un nas recte i sense inclinacions, uns ulls separats i unes celles un xic més poblades. Immediatament va sentir-se alleugerida. Per fi tenia un rostre que no guardava cap semblança amb el del criminal tipus. Ja podia tornar a emmirallar-se sense temor.

Un vespre, mentre retornava a casa, un pensament fosc l’envaí. I si la cirurgiana ho explicava tot? Ara, que per fi podria dedicar-se a la seva feina sense recels, no podia permetre’s el luxe que tot s’esguerrés. Si el món descobria l’existència del Mètode aquest se n’aniria en orris. Ella es quedaria sense feina i la seva carrera professional quedaria tocada de mort .

A més a més hi havia la funció social. Quantes vides havien salvat pel fet d’eliminar els condemnats i condemnades tant precoçment ? Abans del Mètode alguns homicides eren alliberats per manca de proves i tornaven a matar sense remei, una i altra vegada. Amb el Mètode, en canvi, la primera víctima era l’última.

L’endemà, pels volts de les vuit del vespre, l’Elsa va esperar, dins del cotxe, que la cirurgiana acabés la jornada laboral. Va saludar-la i va convidar-la a pujar.

– Anem a fer un cafè -va dir-li- En agraïment pels serveis prestats-. Abans d’arribar al primer revolt ja li havia tallat la jugular. Va llançar el cos dins un pou abandonat i va tornar cap a casa a descansar.

L’endemà va llevar-se amb les energies renovades. Va entrar a la cafeteria del costat de la feina, tal com feia cada dia, i va disposar-se a llegir la premsa local mentre es prenia el cafè amb llet. Just a la primera pàgina apareixia la fotografia de la nova presidenta d’Afers Interns. El nas punxegut, lleugerament inclinat cap a l’esquerra, els ulls junts i vivaços, les celles primes i el front ample. L’Elsa va somriure. Quan toqués, li hauria d’explicar el funcionament del Mètode. Qui sap si la dona sabria apreciar la seva utilitat. En cas contrari, restava el cos de la cirurgiana en el fons del pou. Només calia una denúncia i la Justícia emetria el seu dictamen inapel•lable.